dimarts, 16 d’octubre de 2007

Catalunya, anys trenta.

Ahir dia 15 es va commemorar, una vegada més, l'aniversari de l'afusellament del president Companys. L'any passat ja vaig fer esment de com el magnífic llibre de l'Enric Vila "Companys:la veritat no necessita màrtirs" havia col·locat el mite en el seu lloc, com a polític mediocre i patriota de darrera hora, després d'una llarga trajectòria vinculada al republicanisme no catalanista . Per en Vila, la mort afusellat a Montjuïc, com a president de Catalunya, va ser la culminació de la recerca d'una fi heroïca que el personatge anhelava. Malgrat el que puguem pensar de l'home, el significat polític de la seva mort l'ha convertit en un símbol que trascendeix la realitat històrica. Precisament ara que he llegit les memòries d'en Xammar, tinc present com aquest es carrega un altre dels mites del catalanisme, el president Macià, de qui diu que un cop pactada la renúncia a la República Catalana i la seva substitució per la Generalitat, tan sols es preocupava de si podria mantenir al seu servei els dos ajudants de camp militars que tenia assignats, una preocupació que lliga a la seva condició de tinent coronel. No es pot obviar que en Xammar era militant d'Acció Catalana, el partit que aplegava el bo i millor de la intel·lectualitat catalanista que, just quan pensava que havia arribat el seu moment, va ser escombrat electoralment per la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya, un partit amb molts menys quadres qualificats però amb una poderosa estructura territorial, feta de múltiples casals republicans i catalanistes, i un líder carismàtic com en Francesc Macià, "l'Avi". Tanmateix la font de l'anècdota va ser el mateix Lluís Nicolau d'Olwer, el ministre del govern de la República Espanyola, i dirigent d'Acció Catalana, encarregat de desactivar la República Catalana. L'Eugeni Xammar posa en evidència la manca de quadres i d'un criteri seriós per part d'ERC, quan assenyala que en les eleccions a les Corts de Madrid va incloure en la seva candidatura militars com en Ramón Franco-el germà del que després seria anomenat el"Caudillo"- i un tal Jiménez y Jiménez que, en unes eleccions parcials, per a vergonya del país i gràcies a les sigles d'ERC, va guanyar la seva acta de diputat en detriment del candidat d'Acció Catalana, ni més ni menys que el gran Pompeu Fabra. El poc respecte d'en Xammar cap a Macià i Companys s'explica per fets com aquest i, en general, per la incapacitat que va tenir ERC d'utilitzar l'autonomia republicana per dotar el país d'eines potents, a diferència de la Mancomunitat dirigida per en Prat de la Riba, que amb les escasses competències de les Diputacions provincials va bastir institucions que encara avui són vigents. Contràriament, l'autonomia dels anys 30 va passar amb més pena que glòria, sobretot tenint en compte errors històrics com el del 6 d'octubre de 1934, que malgrat la seva significació rupturista i ressonància independentista, no va ser altra cosa que una insurrecció del bracet de l'esquerra espanyola, coincident amb la molt més cruenta revolta d'Astúries, per intentar descavalcar el govern de Madrid, en aquell moment ocupat per les dretes, que havien guanyat les darreres eleccions. Una insurrecció inútil que Catalunya va pagar amb la suspensió del seu autogovern i l'empresonament dels seus dirigents. En Xammar en aquells moments vivia a Alemanya, on com a periodista acreditat a Berlín va ser testimoni excepcional de l'ascens de Hitler al poder, però sempre que podia s'atansava al país, on mantenia múltiples amistats i contactes.

Cap comentari: