diumenge, 10 d’octubre de 2010

L'art, la ciutat i en Mario

Vargas Llosa és un enemic de Catalunya però es mereix el premi Nobel. Recordo que l'Ernest Lluch va generar un cert debat amb uns articles a "la Vanguardia" on desqualificava l'obra d'Ernst Jünger  perquè el gran escriptor alemany havia simpatitzat amb el nazisme durant els anys trenta. Lluch defensava que a l'hora de valorar qualsevol creació artística es tingués en compte la rectitud moral del seu autor. No hi estic d'acord, crec que l'art s'ha de valorar al marge de consideracions morals, ètiques o polítiques. Una creació artística és bona o  dolenta amb independència de les idees o dels fets dels seus autors,  fins i tot al marge de les idees que pugui transmetre la mateixa obra.  Un altre tema és si l'obra és apta o no per a tots els públics, però això no n'afecta la qualitat. Si Adolf Hitler hagués estat un pintor brillant i no el mediocre que va ser, les seves pintures s'haurien d'exposar al públic en funció del seu interès artístic, deixant de banda que el seu creador hagués estat un assassí de masses. És clar que si Hitler hagués triomfat com a pintor potser no hauria fet carrera política.  Sigui com sigui  les pel·lícules nazis de Leni Riefenstahl es consideren autèntiques fites del cinema de la seva època, encara que facin apologia d'un règim i d'una ideologia repugnants.  Tanmateix l'admiració per l'obra  i per la capacitat creativa d'un artista no hauria de ser motiu per exculpar-lo dels crims i maldats que hagi comès. El cinema de Polansky em sembla molt interessant, però el seu abús d'una menor d'edat no hauria de restar impune.  Tampoc no s'hauria de fer gaire cas dels artistes i intel·lectuals quan opinen sobre qüestions que escapen de la seva especialitat, perquè acostumen a equivocar-se. Com recordava ahir dissabte Valentí Puig en un article, al llarg del segle XX hi ha hagut massa intel·lectuals implicats amb l'extrema dreta i amb l'extrema esquerra com perquè se'ls pugui considerar un referent fiable.   Tornant a Vargas Llosa, fa molts anys vaig llegir-ne "La ciudad y los perros", i no en fa gaires "La fiesta del chivo", dues novel·les excel·lents i recomanables, que em fan pensar que la resta de la seva producció deu tenir un nivell semblant. En canvi, la seva visió de Barcelona i del nacionalisme català és ben bé de via estreta, perquè cal ser molt curt de mires per afirmar que la Barcelona vençuda, sotmesa i espanyolitzada del franquisme era més oberta i cosmopolita que l'actual. Per a bé i per a mal la Barcelona d'avui és la ciutat més oberta al món de la Mediterrània, molt més que durant la llarga nit franquista,  on a més d'immigrants de tot  arreu hi pul·lulen  multitud de joves provinents de tot Europa, professionals expatriats i turistes a dojo. Per això és evident que no és el cosmopolitisme de Barcelona el que preocupa a en Vargas, sinó que el català hi hagi guanyat presència pública en detriment del castellà i que  la ciutat exerceixi de capital de Catalunya amb vocació universal, no limitada als àmbits espanyol i iberoamericà imposats pel règim dictatorial, un règim contra el qual alguns vivien molt feliços.

Cap comentari: