dimarts, 16 de novembre de 2010

Els anticatalans de casa

Una especificitat de la política catalana és la presència destacada de partits anticatalans, és a dir, partidaris de la submissió de la identitat pròpia del país a una identitat aliena, en el nostre cas la castellana. És una especificitat catalana i d'altre nacions sense estat, perquè no em consta  que a cap estat-nació europeu hi hagi partits parlamentaris que advoquin perquè la llengua i cultura  estatals, siguin la francesa, l'anglesa, l'alemanya o la italiana,  hagin de subordinar-se jeràrquicament a la llengua i cultura pròpies d'un altre país. Sí que hi ha múltiples reivindicacions de minories ètniques i nacionals que reclamen el seu propi espai, però no és a la defensa de les minories al que em refereixo sinó a l'imperialisme que no gosa dir el seu nom i fa invocacions genèriques a una falsa llibertat lingüística que tan sols empara els parlants de la llengua dominant en l'àmbit territorial de l'estat espanyol. Darrerament he estat moltes vegades a Madrid, i els asseguro que de llibertat lingüística cap ni una, o hi parles en castellà o no hi tens res a fer.  I em sembla molt bé que sigui així, perquè el castellà és la llengua pròpia de Madrid com el català és la llengua pròpia de Barcelona. Una altra cosa es la llengua materna o la llengua habitual de cadascú, una realitat que ha anat modificant-se, amb  el temps. Durant prop de mil anys els catalans havíem estat pràcticament monolingües, a banda de sectors de les elits més o menys castellanitzats. Al llarg del Segle XX les grans onades migratòries han fet que entre la població catalana la llengua castellana hagi esdevingut gairebé majoritària ( atenció al matís que suposa aquest "gairebé"), però les darreres immigracions hi han introduït  una nova diversitat, perquè les llengües maternes de molts dels nouvinguts són unes altres i fins i tot els paraguaians del meu poble parlen entre ells en guaraní i no en castellà. La realitat sociolingüística catalana és molt complexa, sobretot pels canvis demogràfics dels darrers cent anys i la persecució que en diferents períodes, sobretot durant el franquisme, ha patit la identitat catalana. El que és innegable és que la posició dominant la hi té la llengua castellana, encara que visquis en un entorn majoritàriament catalanoparlant només cal encendre el televisor de la sala d'estar per comprovar la superioritat abassegadora de l'oferta de canals en castellà. En aquest context les propostes de desprotecció legislativa de la llengua catalana equivalen a  una condemna a mort. Des de la perspectiva que el model lingüístic defensat pel PP, per Ciutadans i per UPyD és una amenaça en tota regla contra la supervivència  del català, l'expressió més destacada de la nostra identitat nacional, aquests partits s'han de considerar anticatalans, i no tan sols antinacionalistes o anticatalanistes. El seus plantejaments no tan sols van adreçats contra la ideologia dels qui defensem la nació catalana sinó que ataquen directament els òrgans vitals d'aquesta nació.

1 comentari:

Anticatalans ha dit...

http://elcolumnistadigital.blogspot.com/2010/12/espana-una-torre-de-babel.html

ALGUNOS VALENCINOS SE SIENTEN DISCRIMINADOS POR LOS CATALANES, AIXÒ NO POT SER