dimarts, 19 de juny de 2012

Una vella cançó.

Sento sovint una vella cançó, aquella que diu que no té sentit demanar sobirania per a Catalunya quan a Europa el que es porta és cedir-ne. És una vella cançó, quan tenia divuit anys ja m'ho deien companys d'estudis:¿com pots reivindicar la independència per a Catalunya quan tots els països d'Europa convergeixen cap a una unitat interdependent? Ha plogut molt des d'aleshores, i per poc o molt que hagi avançat la unitat europea, els estats segueixen tan vigents com sempre,  encara que tinguin menys sobirania, Catalunya segueix sotmesa a l'estat espanyol, i segueixen sentint-se veus que afirmen que no té sentit parlar d'independència perquè Europa en serà la superació. S'oblida, intencionadament, que la Unió Europa la constitueixen els estats, no els ciutadans individualment, tampoc les regions i encara menys els pobles i ciutats. Fins i tot en el supòsit, força improbable, que es creessin uns Estats Units d'Europa d'estil federal, els seus components serien els estats sobirans que hi hagués al continent en aquell moment. La importància de tenir un estat propi s'ha pogut veure justament ara, en el cas grec, un país de poc més de deu milions d'habitants, un estat intervingut amb la sobirania econòmica severament limitada, però que malgrat tot encara és capaç de dotar-se de les seves pròpies lleis en múltiples matèries sobre les quals Catalunya no té veu ni vot. Una nació que, diguin el que diguin, acaba de celebrar unes eleccions que han centrat l'atenció informativa a tot l'Occident perquè, segons quin fos el resultat, segons quina fos la decisió sobirana dels grecs, podia determinar el futur de l'euro, de l'economia europea i de la mateixa Unió en el seu conjunt.   Vivim una època en què es posen de manifest les limitacions de l'estat-nació, però que alhora en destaca la seva enorme transcendència. Avancem cap a una unitat bancària? cap a una unitat fiscal? cap a una major unitat política? no ho sabem del cert, però en canvi podem assegurar que encara que totes aquestes possibilitats es facin realitat, els estats seguiran sent les peces claus, amb veu i vot, de l'edifici europeu.

Cap comentari: