divendres, 25 d’agost de 2017

La caiguda del vel

Uns atemptats com els que va patir Catalunya el passat dijous 17 d’agost posen al descobert les fortaleses i les febleses d’una societat. Davant de situacions de vida o la mort cauen els decorats amb què construïm l’escenari de la nostra vida quotidiana i ens encarem a ull nu amb les estructures que sostenen la nostra convivència i seguretat. Per això, passats uns dies,  vivim la tragèdia amb el dol pel patiment causat a tantes víctimes i la serenitat que ens aporta la descoberta d’una fortalesa estructural de la qual ignoràvem l’autèntica magnitud.
Podem debatre una vegada i una altra sobre les possibilitats d’evitar els atacs, però l’experiència acumulada a Europa ens diu que, tot i que les forces de seguretat siguin capaces d’avortar múltiples intents, arriba un dia en què els terroristes superen els filtres de seguretat i aconsegueixen fer mal. I un cop fet el mal, la resposta del país ha estat a l’alçada, tant en termes d’atenció a les víctimes, com per la capacitat dels Mossos de desarticular íntegrament la cèl·lula gihadista, evitant que a Cambrils hi hagués una segona massacre. L’onada d’agraïment i d’admiració desfermada cap als Mossos és un reconeixement a la seva tasca professional, gràcies a la qual molta gent s’ha vist amb cor de proclamar “no tinc por!”, però va més enllà. Es manifesta la satisfacció per haver descobert que disposem d’una força capaç d’actuar amb la contundència necessària i proporcionada per protegir la ciutadania en una situació de màxima tensió, sense que hagi estat necessària la intervenció dels cossos i forces de seguretat de l’estat.  L’estat espanyol ha anat en tot moment quatre passos darrere del govern i de l’administració catalanes. Davant d’una greu crisi els catalans ens hem adonat que érem capaços de prendre les mesures necessàries amb les nostres pròpies forces, sense intervenció aliena; hem vist que tenim més estat del que alguns es pensaven. Un descobriment dolorós per als governants espanyols, que durant unes hores crítiques s’han vist desproveïts de tota autoritat a Catalunya, a plena vista de la ciutadania catalana i fins a cert punt, de la premsa internacional, que ha hagut de recórrer a la informació proporcionada pel Govern de Catalunya per conèixer l’evolució real des esdeveniments. Tant per als partidaris del Sí com per als del No s’ha visualitzat que Catalunya està preparada per esdevenir un estat sobirà.
Tanmateix, un cop com aquest també ens encara amb les nostres febleses, com ara, òbviament, que un atac com el de la Rambla s’hagi arribat a produir, que el conductor de la camioneta pogués fugir de Barcelona i que en cap moment previ no s’haguessin detectat les activitats preparatòries de la cèl·lula terrorista. Aquesta mateixa feblesa l’han patida en la seva pell els grans estats europeus, com ara França, Alemanya i el Regne Unit, i també Bèlgica i Suècia. El risc zero no existeix, i menys enfront d’un tipus de terrorisme disposat a utilitzar tots els mitjans al seu abast per maximitzar les víctimes, assumint sense manies la possibilitat de deixar-hi la pròpia vida. Cal seguir en guàrdia, perquè l’amenaça persisteix i en qualsevol moment podem patir un nou atac, però de tota experiència se n’aprèn i l’adopció de noves mesures de seguretat ens han de permetre posar-ho cada cop més difícil als terroristes. En aquest sentit, sempre ens quedarà el dubte de si el boicot de l’estat espanyol als Mossos d’Esquadra ha impedit el seu accés a informació que hauria pogut servir per evitar els atemptats.
Finalment però, s’han confirmat els pitjors auguris sobre la possibilitat que, tal com ha passat en altres països, joves musulmans criats a Catalunya agafessin les armes, en nom d’Al.là, contra la gent del país on viuen.  Sabíem que hi ha joves del nostre país que s’havien unit a les milícies de l’Estat Islàmic a Síria; de forma periòdica tenim notícia de la detenció de gihadistes a Catalunya, a vegades passavolants, d’altres, residents de llarga durada, però mai fins ara no havíem patit un atac directe executat per una colla de joves criats a Catalunya, en una petita capital comarcal com Ripoll, una d’aquelles poblacions on “tothom es coneix” i el contacte intercultural, a l’escola, al carrer, als comerços i en la vida esportiva, per raons demogràfiques i d’espai, és més intens que no pas en ciutats més grans amb col·lectius musulmans més nombrosos. Uns joves, a més, que havien rebut tota l’atenció educativa i social adreçada a la integració de la immigració i que semblaven seguir un estil de vida normal per a nois de la seva edat. Fins i tot s’ha assenyalat, com a novetat respecte a d’altres gihadistes que han operat a Europa, que en aquest cas gairebé cap d’ells no tenia antecedents per delinqüència comuna.
És inquietant pensar que a Catalunya, de forma molt repartida per tot el nostre territori, hi ha milers de joves amb el mateix perfil sociocultural dels gihadistes de Ripoll, que hipotèticament podrien ser radicalitzats de la mateixa manera. Aquesta realitat s’ha manifestat de forma molt crua, sense opcions a l’escapisme: no es tracta de joves marginals amb unes característiques que els permetin distingir dels altres joves catalans d’origen magribí. Dit això, cal demanar-se novament, com es fa bona part d’Europa, per què joves educats en la nostra societat, que normalment han gaudit dels serveis i l’atenció del nostre estat del benestar i de polítiques específicament adreçades a seva la integració, es radicalitzen fins al punt d’esdevenir gihadistes i d’unir-se a l’Estat Islàmic, a Síria o en territori europeu. Un fenomen que, d’altra banda, també afecta un nombre creixent de conversos a l’Islam, tant d’origen europeu com immigrant.
L’estudi del Real Instituto Elcano “Dos factores que explican la radicalización yihadista en España”, elaborat a partir de la informació obtinguda dels gihadistes detinguts a l’estat espanyol entre 2013 i 2016, ofereix unes dades molt interessants sobre el fenomen de la radicalització islamista.  La conclusió és que hi ha dos factors clau que concorren en la major part dels casos:  el contacte amb un agent de radicalització, ja sigui un imam o una altra figura, religiosa o familiar, amb força de convicció i habilitat persuasiva, i l’existència de vincles socials amb persones radicalitzades, per amistat, relacions familiars o de veïnatge,  previs a l’inici de la radicalització.  A Ripoll sembla que l’imam hauria actuat com a agent radicalitzador, tot i que no es pot descartar la intervenció d’altres personatges encara no identificats.  Pel que fa als vincles socials amb figures radicalitzades, no s’han especificat, però és significatiu que en el grup hi hagi tants germans i que s’hagin produït detencions de familiars dels joves al Marroc. Aquests factors ofereixen orientació tant per desplegar actuacions preventives de la radicalització com per a la detecció de grups i persones que ja es trobin en vies de preparar accions terroristes o d’unir-se a Estat Islàmic o d’altres organitzacions gihadistes.  L’esmentat estudi proposa dues vies d’actuació per evitar la proliferació del gihadisme: d’una banda la detecció i neutralització dels agents de radicalització, i de l’altra, centrar els programes de prevenció de la radicalització en els àmbits  en què tendeixen a concentrar-se amb més freqüència aquests processos. En el cas català aquesta priorització territorial sembla difícil en la mesura que es tracta d’uns col·lectius de risc molt repartits per tot el país, però és evident que evitar-ne el desenvolupament cal  implicar totes les comunitats musulmanes del país en la detecció dels fenòmens de radicalització. 

Tenim un problema gros a Catalunya sense una solució a curt termini, com el tenen també altres països del nostre entorn, i hem d’aprendre a gestionar-lo de tal forma que no posi en risc les nostres seguretat i convivència. 

Cap comentari: