Aniversari de la mort del "president màrtir"
Avui fa 66 anys de l'assassinat del president Companys. Fa uns dies em vaig
acabar l'assaig de l'Enric Vila “Companys. La Veritat no necessita màrtirs” i no puc fer més que aixecar-me de la cadira i aplaudir una vegada i una altra l'excel·lència del treball. En Vila ens ofereix una visió molt crítica del personatge, ens descriu la seva personalitat a través de les diferents etapes de la seva vida, ens el mostra com un home mediocre que es desentén de la seva família, que triga 18 anys per acabar la carrera de dret, que aboca totes les seves energies en la lluita política des dels rengles del republicanisme, allunyat del catalanisme, sense destacar gaire. Un home que finalment assoleix l'èxit amb l'ERC fundada de pressa i corrents aplegant l'Estat Català d'en Macià, el Partit Republicà Català d'en Companys, el Grup de la revista “L'Opinió”, i múltiples nuclis republicans i catalanistes del país. Un partit amb pocs quadres qualificats que sorprenentment guanya les eleccions municipals l'any 1931 i situa així en Companys, un dels seus polítics més experimentats, com un dels principals líders de la nova etapa republicana a Catalunya, fins al punt que amb la mort del president Macià és l'escollit per substituir-lo. Poc després amb la victòria de les dretes a l'estat, Companys fa pinya amb els republicans d'esquerres espanyols enfront el nou govern central i el Sis d'octubre de 1934 proclama l'estat català dins una fictícia República Federal espanyola, amb la finalitat de convertir Catalunya en el baluard del republicanisme espanyol. L'operació fracassa estrepitosament i tot el govern català és empresonat. Des de la presó Companys interpreta el paper que més li escau, el de president màrtir, i l'any 1936 amb la convocatòria d'eleccions guanya a Catalunya amb el Front d'Esquerres i, gràcies a la victòria del Front Popular a tot l'estat, és alliberat i recupera l'exercici de la presidència. El 18 de juliol esclata la rebel·lió militar contra la República, a Barcelona els revoltats són derrotats el 19 de juliol, principalment pels cossos militars i policials lleials a la Generalitat, però això no obstant en Companys ha lliurat les armes a la CNT-FAI i a d'altres organitzacions polítiques revolucionàries, que es fan amb el control del carrer i inicien un procés revolucionari demencial. Es desferma la repressió contra l'Església catòlica i contra tot allò que pugui encarnar valors burgesos. Hi deixen la pell molts més catalanistes conservadors que no pas gent de la dreta espanyolista. Els anarquistes esdevenen la força dominant al país i Companys s'hi alia incapaç de restablir l'ordre i el predomini del poder democràtic, contrariat per la situació alhora i fascinat per una revolució del poble, a la qual no serà pas ell, un home d'esquerres de tota la vida, qui s'hi oposi. El cert però és que aquest suposat “poble” no és altre que unes masses organitzades pels anarquistes, en bona part provinents de la immigració, desvinculades del país, alienes al catalanisme.
acabar l'assaig de l'Enric Vila “Companys. La Veritat no necessita màrtirs” i no puc fer més que aixecar-me de la cadira i aplaudir una vegada i una altra l'excel·lència del treball. En Vila ens ofereix una visió molt crítica del personatge, ens descriu la seva personalitat a través de les diferents etapes de la seva vida, ens el mostra com un home mediocre que es desentén de la seva família, que triga 18 anys per acabar la carrera de dret, que aboca totes les seves energies en la lluita política des dels rengles del republicanisme, allunyat del catalanisme, sense destacar gaire. Un home que finalment assoleix l'èxit amb l'ERC fundada de pressa i corrents aplegant l'Estat Català d'en Macià, el Partit Republicà Català d'en Companys, el Grup de la revista “L'Opinió”, i múltiples nuclis republicans i catalanistes del país. Un partit amb pocs quadres qualificats que sorprenentment guanya les eleccions municipals l'any 1931 i situa així en Companys, un dels seus polítics més experimentats, com un dels principals líders de la nova etapa republicana a Catalunya, fins al punt que amb la mort del president Macià és l'escollit per substituir-lo. Poc després amb la victòria de les dretes a l'estat, Companys fa pinya amb els republicans d'esquerres espanyols enfront el nou govern central i el Sis d'octubre de 1934 proclama l'estat català dins una fictícia República Federal espanyola, amb la finalitat de convertir Catalunya en el baluard del republicanisme espanyol. L'operació fracassa estrepitosament i tot el govern català és empresonat. Des de la presó Companys interpreta el paper que més li escau, el de president màrtir, i l'any 1936 amb la convocatòria d'eleccions guanya a Catalunya amb el Front d'Esquerres i, gràcies a la victòria del Front Popular a tot l'estat, és alliberat i recupera l'exercici de la presidència. El 18 de juliol esclata la rebel·lió militar contra la República, a Barcelona els revoltats són derrotats el 19 de juliol, principalment pels cossos militars i policials lleials a la Generalitat, però això no obstant en Companys ha lliurat les armes a la CNT-FAI i a d'altres organitzacions polítiques revolucionàries, que es fan amb el control del carrer i inicien un procés revolucionari demencial. Es desferma la repressió contra l'Església catòlica i contra tot allò que pugui encarnar valors burgesos. Hi deixen la pell molts més catalanistes conservadors que no pas gent de la dreta espanyolista. Els anarquistes esdevenen la força dominant al país i Companys s'hi alia incapaç de restablir l'ordre i el predomini del poder democràtic, contrariat per la situació alhora i fascinat per una revolució del poble, a la qual no serà pas ell, un home d'esquerres de tota la vida, qui s'hi oposi. El cert però és que aquest suposat “poble” no és altre que unes masses organitzades pels anarquistes, en bona part provinents de la immigració, desvinculades del país, alienes al catalanisme.
Clicant sobre el títol del post podeu accedir a les imatges d'un discurs d'en Companys en plena guerra. Fixeu-vos que no conté cap referència patriòtica, que acaba amb un Visca la Llibertat, catalans! que és respost amb un "¡Viva!" pel públic assistent, rematat per un "Visca la República" proferit pel president, ni un sol "Visca Catalunya!".
Comentaris