Article publicat a l'Europeu La guerra és l’infern, com deia el general Sherman, però per més que es vulgui evitar, a vegades truca a la porta de casa teva i pot fer que antimilitaristes convençuts agafin les armes i fins i tot esdevinguin oficials d’un exèrcit, com explicava Tísner en referència al seu propi compromís militar durant la Guerra Civil. Avui, a Europa, tenim una guerra provocada per l’agressió imperialista descarnada d’una potència autoritària amb la pretensió de sotmetre de nou una nació veïna que durant tres segles havia tingut subjugada. Contra tot pronòstic, i malgrat les pèrdues territorials, els ucraïnesos han pogut resistir i defensar el seu país durant dos anys, amb una eficàcia militar inesperada i un compromís patriòtic que molts creien desaparegut del continent. Però no n’hi ha prou, el règim de Putin, lluny de renunciar a la seva cruenta i fracassada aventura annexionista, s’ha acomodat a una guerra que li permet estrènyer encara més el control sobr...
Fa uns dies que per la ràdio sento la falca d'en ZP cantant les excel·lències d'en Montilla. Pura humiliació per a un candidat que com a última esperança intenta que el seu cap madrileny faci trempar el seu electorat desmotivat, i pura humiliació per a un país, Catalunya, on el segon partit del Parlament necessita portar-nos un senyor de León per animar la seva clientela. Això no és nou, ja ho feien abans amb el Felipe González. Recordo la campanya d'en Joaquim Nadal a la presidència que va acabar amb cartells d'en Felipe envoltat de banderes catalanes. Un partit que té com a principal argument de campanya la popularitat del seu líder espanyol no mereix governar Catalunya. La campanya socialista és miserable per les seves propostes, una anomenada Catalunya social que no va més enllà de repartir ulleres i audífons gratis, talment una Evita Perón llançant regals als "descamisados" dels suburbis de Buenos Aires, sense cap projecte de futur per al país que vagi més enllà de la submissió a Espanya, i una campanya miserable pels seus tons neolerrouxistes. Aquesta vegada no els podem deixar fer-se de nou amb el poder. En Maragall és un polític que mai no m'ha agradat, ni per les idees ni per l'estil, però li reconec la capacitat de generar un projecte original i de tenir veu pròpia, prou diferenciada del PSOE. Ha estat un mal president però en Montilla és molt pitjor, En Maragall ha devaluat la presidència, però sempre ha mantingut una certa lluïssor. El Tío Pepe convertiria la presidència de Catalunya en una cosa grisa, freda i desangelada, unes característiques que poc a poc anirien impregnant el conjunt del país. Que Montilla fos president seria una vergonya i una humiliació per Catalunya, per molt legítima i democràtica que fos la seva designació.
Comentaris