Aquest estiu vaig fer una ruta per Turquia. Partint d'Istanbul, vam seguir cap a la península de Gal·lípoli, vam travessar els Dardanels per baixar fins a Esmirna, a la costa occidental d'Anatòlia, i d'allà ens vam dirigir cap a la Capadòcia, a la regió central del país. Des de la Capadòcia vam fer camí cap a la capital, Ankara i, de tornada cap a Istanbul, vam visitar la vila de Safranbolu, coneguda per la seva arquitectura típicament otomana. Turquia és un país sòlid en el sentit físic de la paraula. A les grans ciutats els gratacels de nova planta i els minarets de les mesquites dibuixen un "skyline" assertiu, de la mateixa manera que els blocs de pisos que s'estenen pels barris residencials desprenen una remarcable sensació de solidesa i qualitat constructiva ( Després del terratrèmol que ha devastat el Sud-Est del país, sobretot al Kurdistan, hauríem de revisar aquestes afirmacions, però és innegable que les noves construccions desprenen una sensació
Fa uns dies que per la ràdio sento la falca d'en ZP cantant les excel·lències d'en Montilla. Pura humiliació per a un candidat que com a última esperança intenta que el seu cap madrileny faci trempar el seu electorat desmotivat, i pura humiliació per a un país, Catalunya, on el segon partit del Parlament necessita portar-nos un senyor de León per animar la seva clientela. Això no és nou, ja ho feien abans amb el Felipe González. Recordo la campanya d'en Joaquim Nadal a la presidència que va acabar amb cartells d'en Felipe envoltat de banderes catalanes. Un partit que té com a principal argument de campanya la popularitat del seu líder espanyol no mereix governar Catalunya. La campanya socialista és miserable per les seves propostes, una anomenada Catalunya social que no va més enllà de repartir ulleres i audífons gratis, talment una Evita Perón llançant regals als "descamisados" dels suburbis de Buenos Aires, sense cap projecte de futur per al país que vagi més enllà de la submissió a Espanya, i una campanya miserable pels seus tons neolerrouxistes. Aquesta vegada no els podem deixar fer-se de nou amb el poder. En Maragall és un polític que mai no m'ha agradat, ni per les idees ni per l'estil, però li reconec la capacitat de generar un projecte original i de tenir veu pròpia, prou diferenciada del PSOE. Ha estat un mal president però en Montilla és molt pitjor, En Maragall ha devaluat la presidència, però sempre ha mantingut una certa lluïssor. El Tío Pepe convertiria la presidència de Catalunya en una cosa grisa, freda i desangelada, unes característiques que poc a poc anirien impregnant el conjunt del país. Que Montilla fos president seria una vergonya i una humiliació per Catalunya, per molt legítima i democràtica que fos la seva designació.
Comentaris