All we are saying is give Bush a chance

Avui fa quatre anys de l'inici de la invasió de l'Iraq per part de l'exèrcit dels EUA i els seus aliats, una guerra que en el seu conjunt presenta un gravíssim cúmul d'errors de l'Administració Bush. En primer lloc errors polítics com envair un estat sense una clara justificació: abans de la invasió la hipòtesi de les armes de destrucció massiva no va quedar demostrada i un cop derrocat Saddam es va comprovar que no n'hi havia. Ni abans i encara menys després de la invasió no es va explicar correctament quina n'era la finalitat i no va comptar amb el suport internacional necessari. En segon lloc errors d'intel·ligència, no es va preveure suficientment que la fi del règim de Hussein desfermaria una guerra civil entre les múltiples faccions que integren la societat iraquiana i que Al-Qaida no desaprofitaria l'oportunitat per reclutar voluntaris arreu del món musulmà per combatre la presència nord-americana. També errors de planificació militar en optar Donald Rumsfeld per un desplegament mínim de tropes, del tot insuficient per establir l'ordre, un error agreujat per la decisió del "governador" Paul Bremer de dissoldre tot el que quedava de l'exercit iraquià i del Partit Baas, deixant milers de militars sense feina i armats, i desaprofitant la possibilitat de posar almenys part d'aquestes forces al servei del nou estat iraquià. Un error geopolític, ja que la democratització suposa el predomini de la majoria xiïta i per tant una major afinitat amb el veí Iran, avui un estat teocràtic que desafia Occident, amb qui comparteixen religió, si bé els xiïtes iraquians són àrabs i els iranians són majoritàriament perses. Un cúmul d'errors que ha generat una catàstrofe humanitària amb centenars de milers de morts. Davant l'escenari caòtic de matances, terror i criminalitat descontrolada la resposta fàcil és dir que se'n vagin, tornar a casa, i aquesta és la recepta amb què bona part dels candidats demòcrates va guanyar les seves actes de congressista i senador en les darreres eleccions legislatives als Estats Units, però la cosa no és tan senzilla. Per una banda no es pot envair un país, trencar-ne tots els equilibris i abandonar-lo a la seva sort, i per una altra una retirada ràpida de les tropes nord-americanes i aliades seria el premi definitiu per en Bin Laden i els seus seguidors. Les xarxes terroristes de l'islamisme tenen el seu origen en la lluita contra l'ocupació soviètica de l'Afganistan als anys vuitanta. Allà Bin laden va formar i dirigir el seu exèrcit de voluntaris provinents de tota la Umma, i la retirada dels soviètics els va crear la convicció absoluta que de la mateixa manera que havien vençut l'imperi rus podrien vèncer l'altra superpotència, els EUA. Bona part d'aquells voluntaris van tornar als seus països d'origen on van continuar la seva lluita amb una clara moral de victòria. La retirada ara de l'Iraq seria una nova injecció de moral per a tot l'islamo-feixisme i un senyal per a molts musulmans desorientats que podrien arribar a creure que la via del terror és la que funciona. Per això abans d'abandonar l'Iraq cal restablir-hi l'ordre i assegurar la viabilitat del nou règim. Aquesta és la línia empresa per Bush amb l'enviament de prop de 30.000 soldats més amb la missió de netejar Bagdad i els principals nuclis d'insurgència d'elements terroristes i de delinqüents. De moment sembla que la nova estratègia comença a donar alguns resultats positius, per al bé de tots ens convé que aixi sigui, que la missió arribi a bon port. Lluny de demanar la retirada de les tropes el que cal per ara és deixar fer i esperar resultats, altrament l'únic beneficari serà Al-Qaida.