Se't veu el llautó, Vendrell

Com ja he explicat en algun altre post dels 18 als 23 anys, ja fa 12 anys, vaig militar activament a ERC i a les JERC i durant aquell període vaig coincidir amb en Xavier Vendrell a l'executiva del Baix Llobregat que ell presidia. L'aprecio i el considero un home d'una capacitat de treball i d'una energia extraordinàries que va posar enterament al servei del partit tan bon punt va ingressar-hi, tal com havia fet abans a l'MDT i a Catalunya Lliure, organitzacions on va despuntar de ben jove. Tan gran era el seu grau de compromís que fins i tot a la seva festa de casament el van obsequiar amb un pastís decorat amb el logo d'Esquerra. És una persona que pot muntar un dinar multitudinari, organitzar la seguretat d'una manifestació, editar una revista del partit, fer un discurs i una roda de premsa, i tot això el mateix dia. Les seves qualitats expliquen la seva posició clau a l'ERC d'avui i estic convençut que l'estructura administrativa del partit és obra seva, així com la Fundació Josep Irla, dedicada al finançament del partit. Tot i les seves virtuts també és una persona un punt ruda, mancada de "finezza", de poques lectures. Quan vol pot fer un discurs correcte, però gratant una mica es descobreix que li falta solidesa intel·lectual. Tampoc no crec que això el preocupi gaire. Amb les seves declaracions del passat diumenge a la ja famosa calçotada de les JERC ha generat una tempesta a la política catalana, una tempesta que dispara els nervis dels socis del govern tripartit i dels seus mateixos companys d'ERC, i que té com a única finalitat escenificar un salt endavant per superar l'atzucac en què s'ha ficat el seu mateix partit en fer president el candidat perdedor Montilla i optar per un perfi discret en el nou govern tripartit. El nou escenari en què se succeeixen una estratègia d'erosió de l'autogovern pilotada des de Madrid i uns plantejaments de liquidació identitària en què coincideixen espanyolistes i polítics pretesament independentistes posa en evidència la direcció republicana davant bona part del seu electorat i fins i tot de la seva militància. Els xiulets contra Montilla al darrer concert d'en Llach i els aplaudiments per en Carretero al Consell Nacional d'ERC són indicatius del profund malestar que la situació actual provoca en el sí del catalanisme, inclòs el catalanisme d'esquerres. En Vendrell ha sortit al pas de tot plegat-suposem que amb el vistiplau d'en Puigcercós-llençant una proposta que al seu parer hauria de refermar el compromís independentista del seu partit i deixar en evidència la incoherència nacional de CiU, per afrontar les eleccions municipals amb un perfil sobiranista reforçat que eviti la pèrdua de vots que almenys a les poblacions mitjanes i grans ja s'endevina. Això no obstant la resposta de CiU no ha estat l'esperada negativa sinó un parlem-ne obert que ha posat ERC contra les cordes. Ara els republicans han de moure fitxa, de moment ja han dit que això de canviar de president no els passa pel cap i pel que fa a obrir el procés autodeterminista proposen un resolució al ple del Parlament redactada al mil·límetre per evitar que CiU pugui votar-la. Aviam què passa.