Occitània i un viatger escocès

Del dissabte de glòria al dilluns de Pàsqua vam aprofitar per fer un viatge llampec al Llenguadoc i la Provença, i visitar Leucata, Carcassona, Rennes-le-chateau(famosa per allò de l'"Enigma sagrat" i el "Codi da Vinci"), Narbona, Nimes, Avinyó i Aigües Mortes. És un territori per on he passat molt sovint però amb prou feines n'havia visitat les ciutats. Aquesta vegada he fet una aproximació més intensa i tanmateix superficial atesa la celeritat, i he generat les meves pròpies idees sobre l'indret, que és el que m'interessa dels viatges. França és l'estat jacobí per excel·lència i ha aconseguit uniformitzar un territori divers on convivien múltiples llengües i cultures. Avui d'aquesta diversitat tan sols resten les mostres més folclòriques junt amb algun reducte d'irredempts com els pocs militants catalanistes de la Catalunya Nord. Els pobles conserven l'estructura rural típica i en general, tot i algunes cases molt velles, es troben en bon estat de conservació. El paisatge agrícola està ben cuidat i arreu es troben referències als productes de la terra. Les ciutats també presenten un bon aspecte i la majoria tenen algua cosa de valor per ensenyar: la ciutat medieval reconstruïda de Carcassona, la catedral de Narbona, el llegat romà ("Maison Carre" i "Les Arenes") de Nimes, el Palau dels Papes d'Avinyó, la catedral de Besiers, però són inequívocament provincianes i aparentment avorrides, tot i que al centre de Nimes almenys des del migdia de diumenge hi havia un restaurant amb les portes obertes i terrassa al carrer on no paraven de sonar cançons clàssiques ballables (no patxangueres) i part de la parròquia de més de trenta anys, amb un cert nivell d'eufòria etíl·lica, les seguia amb entusiasme. Aquella escena genuïnament festiva, de disbauxa europea, em va semblar poc imaginable a Catalunya un diumenge a la tarda. A part d'una petita part de la gent que s'observa pels carrers, clarament identificables com a pagesos o burgesos, és difícil per a l'observador extern endevinar la classe i l'entorn social de la major part de la gent. La presència nombrosíssima de persones d'origen magrebí i subsaharià sorprèn en ciutats com Avinyó, abans ciutat papal i avui amb un alt percentatge de població musulmana. La Provença, així com la Catalunya Nord, són dels territoris més propicis per en Jean Marie Le Pen. Les excel·lents carreteres menen vers paisatges que combinen la placidesa rústega i l'ordre urbà, però també es poden observar les "banlieus" que van esclatar no fa pas gaire. A "Les Arenes" de Nimes vam enraonar amb un viatger escocès, de les Shetland, que ens va explicar com el dia abans havia estat objecte d'un assalt. A les sis de la tarda circulava per un carrer estret de Nimes amb un cotxe llogat a Girona -a on havia volat amb Ryanair des de Glasgow- quan tot d'una algú li va barrar el pas amb un contenidor d'escombraries i darrere seu es va situar un altre vehicle que no el deixava fer marxa enrera. Ràpidament una altra persona va obrir la porta del seu auto i se'n va endur la cartera que tenia desada en un calaix lateral. En aquell moment va aparèixer un veïna i els atacants es van esmunyir. Aquesta senyora el va guiar fins a la comissaria i li va comentar que aquestes agressions eren habituals, que havia estat de sort perquè en cas que el cotxe fos tancat amb clau ells haurien trencat el vidre i si calgués l'haurien amenaçat amb una pistola. Pel que es veu els delinqüents tenien aspecte nord-africà. A banda d'aquest fet l'escocès -professor de biologia al seu país-, ens va explicar que des de Girona s'havia arribat fins a Tolosa de Llenguadoc, que havia estat visitant aquesta part de França durant una setmana i que l'endemà se n'aniria cap a Barcelona. Abans d'iniciar el viatge des d'Escòcia s'havia informat per internet i havia descobert que Catalunya té com a llengua pròpia el català, un idioma parlat en una àrea de més de deu milions de persones. Jo li vaig puntualitzar que de fet d'entre els aprox. dotze milions d'habitants dels Països Catalans tan sols entre sis i set milions parlaven català habitualment, a la qual cosa ell va contestar que tot i així és una xifra més que respectacle tenint en compte que Escòcia té poc més cinc milions d'habitants. O sigui que de portes enfora la nostra realitat nacional vista per un persona procedent d'un país petit és prou imponent. El problema és que no ens ho sabem fer valer. El cas és que l'Steve-que així es deia l'home- fins i tot havia après algunes frases en català, entre elles "el compte siusplau". Ja m'imagino la resposta del cambrer de Barcelona que després d'atendre el requeriments formulats en anglès per l'Steve li etzibarà un "no entiendo el catalán" quan li demani "el compte siusplau".