Sarko guanya la primera etapa
En Sarkozy ha fet un excel·lent resultat, un 31% dels vots en la primera volta, la seva immediata rival, Segolene Royal, es troba a més de cinc punts de distància i el rival més perillós, François Bayrou no ha passat a la segona volta. Sarko se n'ha sortit en el seu objectiu d'atreure una part de l'electorat que altres vegades opta per Le Pen, que ha obtingut un suport reduït a un respectable 10,5% però notablement inferior a les darreres presidencials.
La senyora Royal pot estar satisfeta d'haver passat a la segona volta superant amb escreix els resultats del seu antecessor socialista, Lionel Jospin, qui va quedar K.O. en el primer round de fa cinc anys. Això no obstant, després d'haver aparegut com la gran novetat de la política francesa i l'esperança d'una nova hegemonia per a una esquerra renovada els resultats són modestos, tot i que encara té opcions de guanyar la presidència si aconsegueix atreure's la major part dels votants de Bayrou i els dels candidats de les esquerres més antiliberals, que sumen prop d'un 10%. Sabent que la senyora Royal ha estat batejada com la "Zapatera" ja podem donar per fet que es tracta d'un bluf. Va començar molt forta reclamant valors familiars i d'ordre que havien estat tabú per a l'esquerra francesa, però al final per mobilitzar el seu electorat ha fet un discurs típic socialista guarnit amb apel·lacions a la participació ciutadana un mica ridícules, començant pel seu slogan de la França presidenta, i una proposta de jurats populars més que discutible.Al capdavall el mateix producte de sempre però amb glamour. Pel que fa a Bayrou la seva campanya ha estat un èxit indiscutible tenint en compte la feblesa del seu partit, la UDF, els seus resultats de fa cinc anys i el perill de polarització de la campanya. A mi em cau simpàtic perquè és un bon representant de la França rural, respecta les llengües minoritàries i fins i tot diuen que parla en occità als seus fills. Tot i això el seu missatge de síntesi entre dreta i esquerra no augura més que immobilisme en el sistema francès, i pel que fa a la diversitat lingüística ja va ser ministre d'educació en un govern de centre-dreta i no va afavorir cap avanç destacable en l'ensenyament de les altres llengües.
Si una cosa no és Sarkozy és el típic polític francès. Ell es declara "un home de la dreta” si bé no un conservador en el sentit tradicional. Això sol ja és un gran canvi: durant dècades mai cap candidat presidencial no ha acceptat l’etiqueta dretana. Jacques Chirac mai no s’ha reconegut com un polític de la dreta: quan va ser primer ministre als anys setanta descrivia el seu objectiu com la creació d’un moviment laborista a la francesa, i en el seu discurs de cap d’any de 2006 va atacar novament el capitalisme d’estil americà. Chirac ha adoptat moltes posicions però mai no s'ha volgut situar a la dreta. En Sarkozy, per evitar que la seva definició ideològica l’estigmatitzi als ulls dels francesos com a merament pro-americà i pro-mercat lliure defineix el que considera com a "temperament de la dreta" amb les següents paraules:
"Primer, la primacia del treball,
segon, la necessitat de compensar el mèrit personal i l’esforç;
tercer, respecte per les normes i per l’autoritat.
quart, la creença que la democràcia no significa feblesa.
cinquè, valors
sisè . . . Estic convençut, que abans de compartir has de crear riquesa. No m’agrada l’igualitarisme."
La senyora Royal pot estar satisfeta d'haver passat a la segona volta superant amb escreix els resultats del seu antecessor socialista, Lionel Jospin, qui va quedar K.O. en el primer round de fa cinc anys. Això no obstant, després d'haver aparegut com la gran novetat de la política francesa i l'esperança d'una nova hegemonia per a una esquerra renovada els resultats són modestos, tot i que encara té opcions de guanyar la presidència si aconsegueix atreure's la major part dels votants de Bayrou i els dels candidats de les esquerres més antiliberals, que sumen prop d'un 10%. Sabent que la senyora Royal ha estat batejada com la "Zapatera" ja podem donar per fet que es tracta d'un bluf. Va començar molt forta reclamant valors familiars i d'ordre que havien estat tabú per a l'esquerra francesa, però al final per mobilitzar el seu electorat ha fet un discurs típic socialista guarnit amb apel·lacions a la participació ciutadana un mica ridícules, començant pel seu slogan de la França presidenta, i una proposta de jurats populars més que discutible.Al capdavall el mateix producte de sempre però amb glamour. Pel que fa a Bayrou la seva campanya ha estat un èxit indiscutible tenint en compte la feblesa del seu partit, la UDF, els seus resultats de fa cinc anys i el perill de polarització de la campanya. A mi em cau simpàtic perquè és un bon representant de la França rural, respecta les llengües minoritàries i fins i tot diuen que parla en occità als seus fills. Tot i això el seu missatge de síntesi entre dreta i esquerra no augura més que immobilisme en el sistema francès, i pel que fa a la diversitat lingüística ja va ser ministre d'educació en un govern de centre-dreta i no va afavorir cap avanç destacable en l'ensenyament de les altres llengües.
Si una cosa no és Sarkozy és el típic polític francès. Ell es declara "un home de la dreta” si bé no un conservador en el sentit tradicional. Això sol ja és un gran canvi: durant dècades mai cap candidat presidencial no ha acceptat l’etiqueta dretana. Jacques Chirac mai no s’ha reconegut com un polític de la dreta: quan va ser primer ministre als anys setanta descrivia el seu objectiu com la creació d’un moviment laborista a la francesa, i en el seu discurs de cap d’any de 2006 va atacar novament el capitalisme d’estil americà. Chirac ha adoptat moltes posicions però mai no s'ha volgut situar a la dreta. En Sarkozy, per evitar que la seva definició ideològica l’estigmatitzi als ulls dels francesos com a merament pro-americà i pro-mercat lliure defineix el que considera com a "temperament de la dreta" amb les següents paraules:
"Primer, la primacia del treball,
segon, la necessitat de compensar el mèrit personal i l’esforç;
tercer, respecte per les normes i per l’autoritat.
quart, la creença que la democràcia no significa feblesa.
cinquè, valors
sisè . . . Estic convençut, que abans de compartir has de crear riquesa. No m’agrada l’igualitarisme."
Comentaris