Una altra visió del conflicte a l'Orient Mitjà
FLAME (Facts and Logic About the Middle East) és una entitat pro-israeliana que es dedica a propagar la seva versió dels fets que se succeeixen a la regió més conflictiva del planeta per tal de desfer molts mites establerts sobre el que passa. Darrerament han publicat en diversos mitjans un pamflet en què es nega la tesi segons la qual el conflicte àrab-israelià és la mare de tots els altres conflictes de l'àrea. És un pamflet totalment tendenciós i esbiaixat però tractant-se d'un punt de vista poc habitual a casa nostra m'ha semblat interessant traduir-lo de l'anglès i transcriure'l al blog. No estic d'acord amb les afirmacions categòriques que s'hi fan sobre la naturalesa violenta i sobre l'odi del poble àrab, però les altres idees enfoquen una llum diferent sobre una situació complexa i enverinada.
"“L’arrel del problema” d’Orient Mitjà”
Arribaria la pau si es resolgués el conflicte àrab-israelià?
N’hi ha molts que creuen que l’existència d’Israel i la seva presencia “aliena” a l’Orient Mitjà de predomini musulmà és la causa de la dinàmica de violència sense fi a l’àrea i del terrorisme al món. James Baker, l’ex-secretari d’estat i cap del l’”Iraq Study Group” (gens amic d’Israel ni dels jueus), també propaga aquesta teoria de l’ ”arrel del problema “ del conflicte àrab-israelià.
Quins són els fets?
Israel és un país petit amb tan sols sis milions d’habitants dels quals un milió són àrabs. Es troba envoltat per 22 països àrabs que sumen tres-cents milions d’habitants. La propaganda àrab ha convençut el món que Israel és el poderós Goliat comparat amb els febles estats àrabs. És una ironia suprema que sis milions d’israelians envoltats per enemics implacables obsedits en la seva destrucció siguin considerats com un perill mortal per als musulmans i per a la pau mundial, i que si no fos per Israel i pels jueus la pau arribaria al món i el terrorisme s’acabaria.
Israel no és l’”arrel del problema” d’aquesta lluita i caos a l’Orient Mitjà. La violència i la guerra són endèmiques a la societat àrab i en la història àrab. Israel no va estar involucrada en les morts dels milions de persones que van perdre la vida a la guerra Iraq-Iran. Israel no té res a veure amb les massacres a l’Iraq, on una mitjana diària de cent persones i escaig són assassinades en l’inacabable conflicte entre xiïtes i sunnites. I encara que Israel és l’enemic comú , no té res a veure amb els assassinats que diàriament es produeixen entre les faccions rivals de palestins. Són àrabs musulmans els qui han assassinat més d’un milió de negres cristians i animistes al Sudan i han portat un sofriment intolerable a aquella regió empobrida. El govern sudanès dominat pels àrabs musulmans no ha mogut ni un dit per ajudar els seus ciutadans. La matança continua. Israel certament no hi està implicat. Els milers de persones que Hafez Assad, pare de l’actual president de Síria, va eliminar a la ciutat de Hama per haver manifestat la seva oposició al seu govern no tenen cap connexió amb Israel. Abal Gamel Nasser, l’autodesignat president d’Egipte, enemic mortal d’Israel i instigador de la ”guerra dels Sis Dies”, no va envair el Iemen i va gasejar-ne la seva gent a causa d’Israel. Saddam Hussein no va torturar i matar desenes de milers de persones del seu país ni va envair Kuwait a causa d’Israel. Els libanesos no es van enfrontar en un guerra civil en què en van morir desenes de milers a causa d’Israel. I podríem seguir amb molts altres exemples de massacres i aniquilacions intra-musulmanes i intra-àrabs. Israel no va estar-hi involucrat.
I el terrorisme?.
Arribaria la pau si es resolgués el conflicte àrab-israelià?
N’hi ha molts que creuen que l’existència d’Israel i la seva presencia “aliena” a l’Orient Mitjà de predomini musulmà és la causa de la dinàmica de violència sense fi a l’àrea i del terrorisme al món. James Baker, l’ex-secretari d’estat i cap del l’”Iraq Study Group” (gens amic d’Israel ni dels jueus), també propaga aquesta teoria de l’ ”arrel del problema “ del conflicte àrab-israelià.
Quins són els fets?
Israel és un país petit amb tan sols sis milions d’habitants dels quals un milió són àrabs. Es troba envoltat per 22 països àrabs que sumen tres-cents milions d’habitants. La propaganda àrab ha convençut el món que Israel és el poderós Goliat comparat amb els febles estats àrabs. És una ironia suprema que sis milions d’israelians envoltats per enemics implacables obsedits en la seva destrucció siguin considerats com un perill mortal per als musulmans i per a la pau mundial, i que si no fos per Israel i pels jueus la pau arribaria al món i el terrorisme s’acabaria.
Israel no és l’”arrel del problema” d’aquesta lluita i caos a l’Orient Mitjà. La violència i la guerra són endèmiques a la societat àrab i en la història àrab. Israel no va estar involucrada en les morts dels milions de persones que van perdre la vida a la guerra Iraq-Iran. Israel no té res a veure amb les massacres a l’Iraq, on una mitjana diària de cent persones i escaig són assassinades en l’inacabable conflicte entre xiïtes i sunnites. I encara que Israel és l’enemic comú , no té res a veure amb els assassinats que diàriament es produeixen entre les faccions rivals de palestins. Són àrabs musulmans els qui han assassinat més d’un milió de negres cristians i animistes al Sudan i han portat un sofriment intolerable a aquella regió empobrida. El govern sudanès dominat pels àrabs musulmans no ha mogut ni un dit per ajudar els seus ciutadans. La matança continua. Israel certament no hi està implicat. Els milers de persones que Hafez Assad, pare de l’actual president de Síria, va eliminar a la ciutat de Hama per haver manifestat la seva oposició al seu govern no tenen cap connexió amb Israel. Abal Gamel Nasser, l’autodesignat president d’Egipte, enemic mortal d’Israel i instigador de la ”guerra dels Sis Dies”, no va envair el Iemen i va gasejar-ne la seva gent a causa d’Israel. Saddam Hussein no va torturar i matar desenes de milers de persones del seu país ni va envair Kuwait a causa d’Israel. Els libanesos no es van enfrontar en un guerra civil en què en van morir desenes de milers a causa d’Israel. I podríem seguir amb molts altres exemples de massacres i aniquilacions intra-musulmanes i intra-àrabs. Israel no va estar-hi involucrat.
I el terrorisme?.
Molts creuen que Israel és l’ ”arrel del problema” del terrorisme que àrabs musulmans han practicat i practiquen al món. L’atac al nostre país (USA) de l’onze de setembre de 2001, la destrucció de les dues ambaixades dels EUA a l’Àfrica Occidental, els atemptats als trens a Espanya, els atacs assassins al metro de Londres i moltes altres accions de terrorisme covard s’haurien produït encara que Israel no existís. Aquestes accions reflecteixen l’odi que el món musulmà sent contra Occident i les seves institucions. Aquest odi no té res a veure amb Israel. Molts creuen que si els EUA retiressin el seu suport a Israel (i se n’anessin de l’Iraq), el terrorisme s’acabaria i el món no hauria de témer més l’amenaça d’atemptats suïcides, aquesta diabòlica invenció que els àrabs musulmans han portat arreu del planeta. És una il·lusió. Aquest odi continuaria fins i tot si Israel deixés d’existir demà.
Molts diuen que el terrorisme àrab-musulmà és el resultat de la desesperança, de la manca d’expectatives i de la pobresa. Però això és un absurd patent. Els àrabs són un dels pobles més rics del món, però enlloc d'utilitzar la seva enorme riquesa per beneficiar la seva gent la malbaraten en un excés de luxes excèntrics per a una minoria. Els dinou segrestadors no eren pobres ni estaven desesperats. Eren sense excepció gent ben educada, membres de famílies de la classe mitjana alta. Els líders d’organitzacions terroristes àrab-musulmanes com Hamàs, Hezbollah o la Jihad Islàmica són gent educada dels estrats més elevats de les seves societats. El terrorisme és la resposta típica dels àrabs-musulmans per expressar els seus greuges. És un resultat de la seva cultura i de la seva història. No té res a veure amb Israel i no seria diferent si Israel no hagués existit mai o bé deixés d’existir.
La proclivitat a la guerra i al terrorisme de part dels àrabs musulmans no té res a veure amb Israel. És el resultat de la seva cultura i de la seva història. Durant segles els imperis musulmans de l’Orient Mitjà van ser societats confiades, que anaven per davant de l’endarrerit Occident cristià en termes de ciència i de benestar econòmic, així com en poder militar. Però després es va iniciar un declivi durador, en el qual la pèrdua d’Espanya (Al-Andalus) i l’ascens d’Occident i els seus elevats assoliments en tots els camps de l’activitat humana van jugar un paper clau. La set de guerra entre ells mateixos i contra els odiats infidels- en especial els americans i els israelians- i l’atracció pel terrorisme no s’acabaran fins que els àrabs musulmans no acceptin el paper predominant d’Occident. Però això pot portar molt de temps, de fet pot ser que mai no es doni."
Molts diuen que el terrorisme àrab-musulmà és el resultat de la desesperança, de la manca d’expectatives i de la pobresa. Però això és un absurd patent. Els àrabs són un dels pobles més rics del món, però enlloc d'utilitzar la seva enorme riquesa per beneficiar la seva gent la malbaraten en un excés de luxes excèntrics per a una minoria. Els dinou segrestadors no eren pobres ni estaven desesperats. Eren sense excepció gent ben educada, membres de famílies de la classe mitjana alta. Els líders d’organitzacions terroristes àrab-musulmanes com Hamàs, Hezbollah o la Jihad Islàmica són gent educada dels estrats més elevats de les seves societats. El terrorisme és la resposta típica dels àrabs-musulmans per expressar els seus greuges. És un resultat de la seva cultura i de la seva història. No té res a veure amb Israel i no seria diferent si Israel no hagués existit mai o bé deixés d’existir.
La proclivitat a la guerra i al terrorisme de part dels àrabs musulmans no té res a veure amb Israel. És el resultat de la seva cultura i de la seva història. Durant segles els imperis musulmans de l’Orient Mitjà van ser societats confiades, que anaven per davant de l’endarrerit Occident cristià en termes de ciència i de benestar econòmic, així com en poder militar. Però després es va iniciar un declivi durador, en el qual la pèrdua d’Espanya (Al-Andalus) i l’ascens d’Occident i els seus elevats assoliments en tots els camps de l’activitat humana van jugar un paper clau. La set de guerra entre ells mateixos i contra els odiats infidels- en especial els americans i els israelians- i l’atracció pel terrorisme no s’acabaran fins que els àrabs musulmans no acceptin el paper predominant d’Occident. Però això pot portar molt de temps, de fet pot ser que mai no es doni."
Comentaris