L'autonomia que ens cal és la de Portugal

De dimecres a dissabte passat vam estar a Lisboa, aprofitant els preus especialment barats oferts per "Clickair", suposo que per compensar el descrèdit sofert arran del desgavell que van patir no fa gaire els seus clients dels vols a Amsterdam. Sense voluntat d'entrar en la crònica del viatge, que potser escriuré en un altre moment, vull anotar que Portugal, teòricament més pobre que Catalunya, amb un PIB per càpita de 18.000€, en contrast amb el nostre que depassa els 25.000€/habitant, té una capital amb uns nivells de netedat, organització i qualitat del transport públic superior als de la capital catalana. Suposo que hi ajuda força el fet de no patir fenòmens com el turisme massiu i la immigració desbocada que s'han viscut els darrers anys a Barcelona, però també és molt important el factor capitalitat, l'estat portuguès aposta per la seva principal ciutat perquè sap que també és el seu principal aparador al món. Pel que m'ha arribat, en poblacions més petites es percep més clarament el diferencial de renda respecte al nostre país, i el cert és que hi ha barris de Lisboa, com Alfama, on es pot veure que el nivell de vida de la població autòctona és més aviat baix. Però pel que fa als serveis públics la impressió és una altra, fins i tot els tramvies de fusta funcionen força bé. A Barcelona i a la seva Àrea Metropolitana portem uns quants anys patint tot tipus de calamitats relacionades amb les infraestructures i el funcionament dels serveis públics. Tenim un país on la gent treballa, en general es guanya la vida, però on el transport públic, infraestructures com l'electricitat, els aeroports i la xarxa viària no estan a l'alçada de les nostres necessitats i encara menys del nostre esforç fiscal. I això repercuteix, i molt, sobre la qualitat de vida de les persones. L'espectacular apagada que hem viscut darrerament m'ha coincidit amb la lectura d'un llibre formidable del que potser en faré una ressenya, "The War of the World", del magnífic historiador escocès Niall Ferguson, on descriu amb rigor històric i amenitat divulgativa -no en va és la base del guió d'un documental de la televisió britànica "Channel Four"- els principals conflictes bèl·lics que ha patit el planeta entre 1904 i 1953. Bona part del text està dedicat a la Segona Guerra Mundial en totes les seves dimensions, inclosa una breu descripció de l'ocupació nazi sobre França que m'ha deixat frapat:"" ..., els francesos van ser relativament afortunats. Com els habitants dels altres països d'Europa occidental que van ocupar els nazis, aquests consideraven que la majoria dels francesos "mereixien viure" (de fet, fins i tot hi havia alguns pobles, en especial els holandesos, als que jutjaven essencialment germànics). El que això significava a la pràctica era que serien econòmicament explotats, però no assassinats: sempre i quan, això sí, no fossin jueus. França va esdevenir la vaca lletera de l'economia de guerra alemanya, espoliada implacablement per obtenir matèries primeres, productes manufacturats i mà d'obra, per no parlar de les innumerables obres d'art que els nazis van saquejar de coleccions públiques i privades...". Hi ha diferències, però no tantes.