Canya abans de vacances

Demà me'n vaig de vacances cap a Suïssa, "on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!", o simplement més rica i més lliure, una terra maleïdament muntanyosa, sense riqueses naturals, a banda dels seus paisatges idil·lícs, i envoltada de països més grans amb històrics anhels expansionistes. Els suïssos han sabut jugar les seves cartes: han mantingut la identitat cultural i lingüística de cada racó, han evitat la guerra durant més de cent cinquanta anys i s'han omplert les butxaques. Segur que alguna cosa en podem aprendre, nogensmenys l'extensió territorial i la població són quasi clavades a les de Catalunya. Quan aquí tot rebenta, quan res no funciona, me'n vaig a un país que ha esdevingut un model d'eficiència i eficàcia, simbolitzada també en la puntualitat dels seus serveis ferroviaris. Els darrers dies s'han produït les compareixences dels presidents d'ENDESA i de REE al Parlament de Catalunya, i de la ministra de Foment al Congrés de Diputats. Després d'haver escoltat breus fragments de les intervencions d'uns i altres per la ràdio i la televisió, i d'haver-ne llegit les cròniques periodístiques, la sensació que em queda és que no se n'ha tret l'aigua clara. El sr. Pizarro (Endesa) se'ns ha rigut a la cara amb les seves al·lusions a la Corona d'Aragó, i amb l'habilitat d'un advocat de l'estat, financer i dirigent empresarial de primera línia, màxima expressió de l'elit espanyola, s'ha escapolit de l'escomesa dels diputats catalans que l'han interpel·lat. Segons ell, ENDESA inverteix a Catalunya més del que ens toca i tota la culpa és de REE i en tot cas de la Generalitat, per no haver vigilat més. I si volem millor servei toca pujar les tarifes. Després compareix l'Atienza(REE), un altre exponent d'aquesta elit, però no tan brillant i més humil, i carrega totes les culpes a ENDESA. I aquí pau i després glòria. Jo però, em demano: de qui era el cable que va caure? qui l'havia de conservar?; de qui era la subestació que es va encendre?,a qui corresponia el seu manteniment?, per què un incindent puntual té unes conseqüències tan grans?, ¿per què un fet, que té 3'6 milions de probabilitats de no produir-se, passa?¿ per què una ciutat com Barcelona no disposa d'una xarxa de subministrament que garanteixi que, en cas de fallada per un costat, es pugui rebre la llum per un altre?, ¿per què tants dies sense llum i tants abonats afectats?, ¿per què això no passa, amb aquestes dimensions, enlloc més d'Europa?. Massa interrogants que apunten responsabilitats clares. Per pur sentit comú estic plenament convençut que tant ENDESA com REE són culpables, perquè ambdues són les encarregades que la llum arribi a casa i si deixa de fer-ho és perquè elles fallen, no sé en quina mesura exacte l'una i l'altre, però totes dues. No fotem. Conec mínimament com treballa ENDESA, com abusa de la seva posició de monopoli per ser ella i no els seus clients qui marca el ritme de què s'ha de fer, de què no s'ha de fer i de quan s'ha de fer. I també sé que si ENDESA i REE gaudeixen d'una posició privilegiada és perquè, malgrat la seva privatització, no deixen de ser peces de l'engranatge de l'estat espanyol, una realitat que va més enllà del govern de torn, una megaestructura per a la qual Catalunya és una perifèria incòmoda, però necessària. I després tenim la ministra Álvarez. El diputat Joan Puig li va criticar els seus aires de "señorito" andalús, i ella es va posar com una fera, perquè per a una dona andalusa i d'esquerres com ella aquest és el pitjor insult, va dir. La sortida d'en Puig m'ha recordat la reflexió que em va fer anys enrera un altre militant d'ERC, per al qual el PSOE a Andalusia, i en general a l'Espanya meridional, havia substituït el paper i la funció dels antics "señoritos", evidentment sense l'element opressor del domini quasi feudal, però amb el paternalisme i la xuleria de tota la vida. Entenc que és una generalització un punt injusta, però que en alguns casos és certa. No cal anar tan lluny, l'estil d'alguns polítics catalans d'origen andalús, o extremeny com l'inefable Celestino Corbacho, em recorda també aquesta manera de fer. Tornant a la ministra, aquesta s'ha excusat amb xifres sobre el suposat gran esforç inversor que fa l'estat al nostre país, i ha afegit que el caos ferroviari és degut a les obres del TAV, que ells anomenen AVE. Els diputats catalans, a banda dels servils socialistes, no han acceptat les seves explicacions i li han exigit la dimissió, però la sensació és que no anaven prou documentats per contrarestar les dades ministerials. No sé si atribuir-ho a l'època vacacional, o a una política en què pesa més la forma que el fons, o bé al fet que l'opacitat governamental impedeix conèixer les xifres reals de les inversions i, encara menys, la seva territorialització, el seu grau d'execució i la seva distribució temporal. Hi pesa molt aquest darrer aspecte, la manca de transparència, però tot i així trobo a faltar, per part dels nostres representants, més argumentació matemàtica. Sóc de lletres, però sovint els números són la mesura que permet aproximar-se a la realitat amb més precisió, i la realitat matemàtica, sobretot des d'una perspectiva temporal i comparativa, ens és molt desfavorable. És sabut que l'estat inverteix a Catalunya menys del que ens correspon per població i encara molt menys del que ens correspon per la càrrega fiscal que patim. Aquesta és la clau de la qüestió. A bona part d'Europa s'han construït i es construeixen línies ferroviàries d'alta velocitat i no per això s'interromp constantment el servei de rodalies. Pel que fa la xarxa viària el diari AVUI ens ofereix la prova gràfica de l'expansió que ha viscut la xarxa a l'entorn metropolità de Madrid i de l'aturada de les inversions a l'entorn de Barcelona de 1993 ençà. I per acabar-ho d'arrodonir s'enfonsa un pont a la N-II, a tocar de la frontera amb la República Francesa, una N-II que en el seu tram de les comarques gironines és l'única carretera de la xarxa radial estatal (amb N de nacional d'Espanya) que no ha estat desdoblada. Bé i aquí a Vallirana fa anys i panys que esperem que en construeixin la variant. I mentre a Catalunya ens indignem i prou, a Escòcia el primer ministre Alex Salmond ja ha començat a preparar el primer referèndum d'autodeterminació. Potser el perdrà, però ell ha iniciat el camí.