Monarquia? República? Catalunya!

L'incident de Juan Carlos I amb Hugo Chávez ha fet guanyar popularitat, però no prestigi, al rei espanyol, encara que per aquests fets també se'l titlla de neocolonialista i similars. He llegit vàries crítiques que acusen el rei de barroer i mancat de diplomàcia, però jo celebro que algú li pari els peus a un aprenent de dictador que delira en públic, per molt que hagi estat elegit pel seu poble. Nogensmenys, en el seu dia hi va haver un pintor austríac fracassat que també va ser el més votat pels alemanys, i no per això creiem que fos mereixedor d'un especial tacte i mesura. Darrerament el monarca espanyol es troba al centre de la polèmica: les caricatures del seu fill i la seva jove a la portada d'"El Jueves", la crema de les seves fotos, les demandes d'abdicació que formula el Jiménez Losantos, el viatge a Ceuta i Melilla. Per uns motius o altres s'ha ficat, o l'han ficat, a l'ull de l'huracà. Ja només li faltava la separació de la filla gran. Durant molts anys el rei d'Espanya havia estat una figura intocable, però ara ha perdut l'antiga impunitat i ha esdevingut un personatge més de la comèdia política estatal i internacional. I això és d'agrair, personalment no suporto la glorificació llagotera de ningú, i encara menys d'algú que deu la seva posició al llegat familiar i a la decisió d'un dictador. Anys enrera no m'hauria permès fer-ne ni un sol elogi, però avui que el culte monàrquic s'ha relaxat, puc valorar-lo més objectivament, i el fet és que pels motius que sigui, reconec que té una simpatia especial-"campechano" em sembla que en diuen- i això explica bona part del seu èxit, a la qual cosa s'afegeix que, fins i tot el republicà més irreductible, se sent afalagat si un rei li dirigeix la paraula o li dóna un copet a l'esquena. Ara em ve el cap com en Jon Idigoras, portaveu de l'antiga Herri Batasuna, es va posar corbata per assistir a una audiència reial. La lògica democràtica, i principis tan bàsics com el d'igualtat, ens porten a considerar totalment fora de lloc la monarquia, això no obstant cal reconèixer que l'estat espanyol hi fa un bon negoci. Per una banda el rei va ser un factor clau de la democratització de l'estat, i no perquè ell fos un heroi de la democràcia, com pretén fer creure la versió oficial, sinó perquè és molt probable que sense la presència d'una figura amb "legitimitat dinàstica" i designada per Franco, els militars més vinculats a l'anterior règim haguessin avortat el procés, que hauria pogut acabar desembocant en l'establiment d'un sistema de dictadura amb Parlament, com al Marroc, o de democràcia vigilada, com a Turquia. Per altra banda és un fet que per a un estat de mitjana importància, com l'espanyol, disposar d'un rei sempre obre més portes que no pas un president de la República desconegut: un rei sempre té més "glamour" i impacte mediàtic, gaudeix d'una aura d'autoritat irresistible i, atès el parentiu existent entre les monarquies europees, disposa d'una xarxa de contactes molt potent. Després d'haver-hi donat algunes voltes, no veig que un règim republicà espanyol hagués de ser més favorable als interessos catalans que l'actual monarquia. Això no vol dir que aquesta monarquia ens sigui gens favorable, però no crec que un president, elegit per les corts o per l'electorat espanyol, hagués ser més sensible al fet nacional. Tenint en compte que òrgans com el TC, el CGPJ i el "Defensor del Pueblo" són elegits per les Corts, no podem ser gaire optimistes respecte a què passaria si elegissin el cap d'estat. I ja no dic la ciutadania, serien capaços de posar-hi un José Bono o un Paco Vázquez, per allò que tenen de transversals entre dreta i esquerra espanyola. Per això des del nacionalisme català crec que la posició més coherent és l'accidentalisme escèptic, ni cremar-ne fotos ni penjar-ne. No hauríem de perdre gaire temps en una lluita que no és la nostra, sobretot quan, feliçment, els Borbons hispànics han perdut aquella impunitat tan odiosa.