Tories i flamencs

Parlar dels aires de secessió que ens arriben de Flandes i d'Escòcia no és cap novetat. Aquesta setmana s'ha produït un nou pas endavant en la crisi belga, fa de mal dir si això acabarà finalment en un divorci "praline", com vaticinava "The Economist", però podem posar la mà al foc que l'estat belga viurà una nova reforma que encara afeblirà més el poder central. El vot de tots els partits flamencs a favor d'annexionar una regió de l'entorn de Brussel·les a Flandes, amb l'abandó de la sala per part dels diputats francòfons, marca un abans i un després: per la clara imatge de separació entre els representants d'ambdues comunitats, pel fet que el partits flamencs hagin superat el cordó sanitari que els impedia votar conjuntament amb el Vlaams Belang, partit nacionalista de tendència ultradretana-un cas bastant insòlit d'independentisme de dreta dura-, perquè la majoria flamenca ha fet servir la seva força per imposar el seu criteri a la resta del país, fins i tot en contra de la voluntat majoritària dels habitants de la regio afectada, situada al territori històric de Flandes, però poblada majoritàriament per francòfons, per la seva proximitat al que es preveu principal element de discòrdia en cas de divorci, la capital Brussel·les, situada igualment en territori històric flamenc però amb una aclaparadora majoria francòfona. Vaja, que això portarà cua, i de moment els belgues-si és que n'hi ha cap, a part del rei- segueixen sense nou govern federal, tot i que ja fa més de quatre mesos de les eleccions, el gran perdedor de les qulas, el liberal flamenc Vim Verhofstadt segueix de primer ministre. Però els conflictes nacionals a l'Europa Occidental no es limiten al "pla país" que cantava Jacques Brel, flamenc de llengua francesa nascut a Brussel·les, sinó que continuen de plena actualitat a la Gran Bretanya, on ara un diputat conservador de llarga trajectòria , Malcom Rifkind, ha posat de nou damunt la taula la "West Lothian question", el debat sobre el paper que han de jugar els diputats escocesos al Parlament de Westminster en relació a matèries que ja han estat transferides al parlment d'Edimburg, en la mesura que Escòcia ja disposa del seu propi Parlament que decideix sobre aquestes matèries sense la intervenció dels anglesos. Rifkind proposa limitar el vot dels diputats escocesos en relació a les matèries que té atribuïdes el seu propi Parlament.