El PP no n'ha sortit mal parat

Els resultats de les darreres eleccions estatals dibuixen un panorama més interessant que el d'una simple victòria del PSOE. És prou sabut que sense Catalunya el PP hauria guanyat, però és que sense Catalunya i Euskadi el partit conservador hauria obtingut majoria absoluta. A més, guanya de forma espectacular a Madrid i al País Valencià, on millora substancialment els seus resultats. No ens trobem davant d'un PSOE triumfador en el conjunt de l'estat, sinó d'un PSOE que ha aconseguit mobilitzar com mai el vot anti-PP allà on aquest partit desperta més recels, però que ha perdut posicions en els feus del seu rival. Per això no és estrany que en Rajoy hagi decidit continuar, al capdavall en els territoris més dinàmics pro-PP s'ha reforçat, però té un clar problema a Catalunya i al País Basc, on anys enrera el seu partit havia aconseguit més suport, fins al punt que en època de Mayor Oreja havia liderat el front espanyolista a Euskadi. Per guanyar, la dreta espanyola necessita donar senyals tranquil·litzadors a les nacions perifèriques, o bé mantenir el seu discurs anti-català i anti-basc, i centrar-se en destruir l'hegemonia socialista a l'Espanya meridional, enganxada a la mamella. Aparentment seria més fàcil donar senyals de concòrdia envers bascos i catalans, però s'arrisca a erosionar el suport dels sectors més espanyolistes. Els estrategues populars hauran d'analitzar les dades electorals per determinar quina part del seu vot actua primordialment en clau catalanofòbica, però no pot passar per alt que la seva única majoria absoluta la van aconseguir en el moment de màxima entesa amb el nacionalisme català, entesa que després han liquidat completament. En aquesta darrera campanya l'anticatalanisme ha estat una de les banderes més evidents del PP: han negat tota possibilitat de retirar el recurs contra l'estatut, han anunciat una llei per imposar el bilingüisme a l'ensenyament i han fet de la denúncia de la política de foment de l'ús de la llengua catalana un dels seus principals arguments. Per acabar-ho d'arrodonir, el candidat Manuel Pizarro, una autèntica icona anticatalana, s'ha passejat per Catalunya talment un "conquistador", ha cantat les excel·lències de la desastrosa actuació d'ENDESA al nostre país, ens ha dit "gorreros" i ens ha fet partícips de la seva visió de Catalunya com a centre de vacances de sol i platja, a on els habitants de l'Espanya seca frisen per venir a remullar-s'hi el cul. En altres paraules, somnia una Catalunya valencialitzada. D'altra banda és meritori que un partit com el PP, de dretes i dialèctica dura, gaudeixi d'una hegemonia tan forta en societats modernes i urbanes com la de Madrid i la del País Valencià, territoris que abans han estat pro-socialistes, on avui els populars ocupen totes les instàncies de poder amb majories folgades. És estacable perquè en termes generals, les grans urbs d'Europa, tendeixen a votar més cap a l'esquerra, i atesa la seva diversitat social presenten una pluralitat política que contrasta amb el monolitisme madrileny i valencià. Sens dubte el PP ha sabut jugar-hi les seves cartes, si bé de forma devastadora per als que voldríem un País Valencià diferent.