H2O

L'aigua és avui un bé extremadament escàs a Catalunya. No plou i no disposem de vies alternatives als nostres rius i embassaments per abastir-nos del liquid. És d'aquelles situacions, com quan se'n va la llum durant dies o els trens fan figa, intolerables en una societat avançada. Avui es porta molt la retòrica sobre l'ampliació dels drets- la part txorra del nou estatut és un bon exemple- i en canvi a Catalunya som incapaços d'assegurar-nos el funcionament dels serveis bàsics. Ignoro si existeix el dret a l'aigua de l'aixeta, però tant si està enunciat com si no, és un element irrenunciable de la civilització, i si falla és el país el que fracassa, començant pels seus màxims responsables. La gestió que el tripartit està fent de la sequera és un espectacle d'incompetència, guiada pels prejudicis, les falses promeses i la por a la veritat. És molt senzill, si pels mitjans habituals no obtenim l'aigua necessària l'hem d'anar a buscar on sigui més accessible, i comporti menys problemes per a la població. L'opció del Segre sembla més aviat desvestir un sant per vestir-ne un altre i genera un greuge territorial enorme. Contràriament, l'opció de comprar aigua als regants de l'Ebre, que en tenen de sobres, aparenta ser la més raonable, però ai las!, sembla que des de les mobilitzacions contra el PHN tota allò que comporti connectar directament aigua de l'Ebre amb l'àrea metropolitana és pecat mortal. La solució que avui ofereix el conseller Baltasar no és bona, i ni tan sols no és recolzada per la totalitat dels partits del govern, però a més la seva gestió comunicativa ha estat un insult a la ciutadania que no té perdó: ha mentit sistemàticament i quan s'ha vist atrapat ha exigit que s'inventés una nova paraula per distingir el transvasament que estava proposant. Aquesta és una de les pràctiques més típiques del totalitarisme: manipular el llenguatge per ajustar-lo als interessos del poder. Orwell ja ho posava de manifest a "1984", i el 1932, en època d'Stalin, quan la fam delmava la pagesia ucraïnesa, les autoritats soviètiques s'encarregaven d'assegurar que els periodistes estrangers es limitessin a informar de l'existència d'alguns problemes de "desnutrició". Fam/desnutrició, transvasament/captació temporal. És un problema que s'han creat els mateixos membres del tripartit, i principalment ICV i ERC en fer seva, acríticament, aquesta nova fe en la "nova cultura de l'aigua", per a la qual els transvasaments i les interconnexions de conques són autèntics crims ecològics. Ara, talment Testimonis de Jehovà necessitats d'una transfusió sanguínia, són incapaços de resoldre el problema racionalment. I per afegir insult a la injúria, novament, com amb l'esvoranc del Carmel, es presenta el govern de l'estat amb estil "Pla Marshall" amb la solució basada en la compra d'aigua al regants, que repeteixo que em sembla més raonable que no pas punxar el Segre. Els governs d'una nació sotmesa com Catalunya tenen un plus de responsabilitat i d'exigència, perquè "devil works for idle hands" i l'estat no dubta en ocupar els intersticis de poder que la incompetència dels nostres governants deixi lliures.