L'excepció convergent

A la vista dels rius de sang que ha fet correr el congrés d'ERC,el procés precongressual de CDC sembla un balneari. I no deixa de sobtar, un partit que va créixer ocupant posicions de poder i que ara porta gairebé cinc anys sense tocar cuixa, més enllà d'alguns ajuntaments importants, que va substituir el cap carismàtic per un nou lideratge, que té problemes de relació amb el seu petit soci i que ara s'ha imposat la tasca de refundar el catalanisme, afronta el seu quinzè congrés amb una harmonia quasi total. És clar que hi ha veus discordants, i imagino que el debat de les esmenes serà apassionat, però no detecto hores d'ara cap moviment de fons que pugui pertorbar el curs dels esdeveniments. L'Artur Mas, un dirigent que, hores d'ara, té ben poques cadires per repartir entre els seus seguidors, no és qüestionat per ningú, i això, veient el pa que es dona en altres organitzacions, té un mèrit indiscutible, que diu molt del tarannà, de la força tranquil·la d'en Mas, i de l'elevat sentit de la responsabilitat que comparteixen la immensa majoria de militants convergents. Estem a l'oposició, no acabem de veure la llum al final del túnel, i tot i així ens mantenim units i plens d'esperança. En contra de tots aquells que auguraven la desaparició de Convergència tan bon punt perdés el poder, s'ha demostrat tot el contrari, el partit fa pinya, la militància segueix il·lusionada, i és capaç de proposar un projecte polític renovat al país. La solidesa d'aquell força política impulsada per en Jordi Pujol i una colla de patriotes a mitjans dels setanta, trencadora en un entorn polític dominat pels marxistes i els exfranquistes, s'ha demostrat a bastament. Convergència no és flor d'un dia, ni un moviment aglutinat al voltant d'un home excepcional, és el gran partit del catalanisme modern.