L'enigma Montilla

En Felip Puig ha estat objecte d'un linxament públic per haver dit que l'emperador va nu.  El problema d'en Montilla, i ja ho han dit molts altres, i jo mateix ho he escrit abans, és que ha necessitat arribar a la presidència de la Generalitat per fer l'esforç d'elevar el nivell del seu català, i tot i així, un any i mig després, encara s'expressa amb una inseguretat impròpia de la primera magistratura del país. Montilla és l'anti-exemple, una persona que porta prop de trenta anys ocupant càrrecs públics de primer nivell a Catalunya: alcalde de Cornellà, president del Consell Comarcal del Baix Llobregat, secretari d'organització del PSC, primer secretari del PSC, president de la Diputació de Barcelona, fins i tot "ministro catalán", i ara president de la Generalitat. L'esforç que està fent ara l'hauria hagut de fer com a mínim quan va ser elegit regidor per primera vegada. Fins fa quatre dies el senyor Montilla ha menyspreat el català, no l'ha considerat necessari i no ha fet l'esforç de parlar-lo amb correcció. Tots coneixem moltíssima gent que, sense el seu relleu públic,  s'han esforçat molt més per parlar la llengua del país. Que ell no ho hagi fet fins ara també és un insult per a tots aquells castellanoparlants que ja fa anys que es van posar a fer colzes i a parar l'antenció per aprendre el català. Fins i tot dirigents del PP que no s'autodenominen catalanistes, com l'Alberto Fernández Díaz, parlen millor l'idioma d'Ausiàs Marc. Això no obstant el problema d'en Montilla no és tan sols el seu nivell lingüístic, per a mi roman una impressió general de limitació intel·lectual, de mancança absoluta de qualitats, desmentida tanmateix pels fets. Per a mi és un enigma com un personatge tan gris, d'una grisor plenament confirmada ara que el seu capteniment és més visible que mai abans, ha arribat tan lluny.  I l'enigma ja comença des del moment que el seu partit va confiar en ell per ocupar l'alcaldia de Cornellà. Que després guanyés les eleccions a la ciutat baixllobregatina ja no m'estranya, perquè tothom sap que els socialistes hi guanyarien encara que hi presentessin un sofà, tal com ells mateixos reconeixen, però sí que em sobta la seva escalada constant dins del  PSC, que el va impulsar a la Diputació, al Ministeri i a la Generalitat. Sens dubte ha de tenir una gran tenacitat i ambició, però tot i així, desconec les claus internes que permeten que aquesta mediocritat faci carrera, quan fins i tot el José Zaragoza l'anomena el "mudito". Aquestes claus es troben dins del PSC, perquè tots els seus càrrecs els deu a aquest partit, no pas a la confiança de l'electorat, i en tot cas a l'aposta estratègica d'ERC, que tant valia per a en Montilla com per a qualsevol altre socialista que s'hagués presentat candidat a la presidència.