post-congrés i topografia política

El quinzè congrés de Convergència ha estat un èxit rotund. No ha aportat grans novetats, el partit ha fet seus els conceptes de Casa Gran del Catalanisme i de dret a decidir que havia enunciat l'Artur Mas en la seva conferència de la tardor passada, ha avançat en la seva definició sobiranista i ha incorporat sense reserves plantejaments de liberalisme social en matèria familiar i d'opció sexual. També s'ha remarcat la priorització de plantejaments mediambientalistes, però no es pot oblidar que quan CiU governava va ser pionera al sud d'Europa en l'aplicació de polítiques de sostenibilitat. Podem dir que CDC ha posat sobre el paper unes idees que fa temps que ja havia assumit, la notícia destacable és com un partit tan gran i amb escasses quotes de poder és capaç de mantenir una cohesió interna tan intensa. La notícia és que Convergència està més preparada que mai per aplegar al seu entorn el bo i millor del catalanisme i assolir el lideratge polític del país. Convergència té projecte i té les persones més qualificades per fer-lo realitat, ara tan sols falta que la majoria del poble català li doni el seu suport.

Sempre em crida l'atenció l'aversió que existeix a Convergència a la més mínima identificació com a partit situat a la dreta de l'espectre polític. És una evidència que CDC no és, ni ha estat mai, un partit "de dretes", a l'estil del que en determinats moments han significat un PP espanyol, un Partit Conservador britànic, la Forza Italia d'en Berlusconi i encara menys, el Partit Republicà dels EUA o el PiS polonès. Com s'ha repetit en els discursos del congrés, Convergència des dels seu orígens ha integrat socialdemòcrates, liberals, socialcristians, i d'altres, i ha begut principalment d'aquests tres corrents ideològics centrals a Europa. Tanmateix, des d'una perspectiva purament topogràfica , CDC, per origen, tradició i propostes polítiques, se situa a la dreta de les forces del tripartit i abasta un espai que va des del centre-esquerra fins a la dreta catalanista. Personalment m'identifico, amb els tots matisos i reserves que calgui, amb el corrent central del centre-dreta europeu, del que n'excloc el PP pel seu espanyolisme i la seva component ultradretana, els tories britànics, que em semblen molt interessants però massa euroescèptics pel meu gust, i la dreta italiana representada per Berlusconi, pel seu populisme demagògic. El centre-dreta europeu defensa la iniciativa empresarial, el control de la immigració, les identitats europees, la cultura de l'esforç, la construcció europea, l'economia de mercat, l'estat del benestar, amb reformes per fer-lo viable, la seguretat ciutadana, l'ecologisme racional, l'atlantisme, la família, la llibertat individual, i per això també està oberta al reconeixement de modalitats familiars alternatives, i d'altres idees que comparteixo i que no em semblen gens allunyades de l'ideari convergent. Tampoc es pot dir que les diferències entre centre-esquerra i centre-dreta siguin molt profundes, més aviat són diferències d'èmfasi, prioritats i orígens ideològics, i és en aquesta frontera difusa on se situa Convergència.