En Georges Corm és un acadèmic i consultor financer libanès, ex-ministre de finances del seu país durant uns dos anys . El seu aspecte i la seva indumetària són els d'un respectacle burgès europeu, nogensmenys, bona part de la seva formació i de la seva carrera professional han transcorregut a París. És un cristià libanès, probablement la comunitat més occidentalitzada del món àrab. Sembla un home de seny i, per la seva aparença, els seus orígens i la seva trajectòria, se'n podria esperar una visió ponderada i racional del conflicte israelo-palestí. Això es podia esperar quan va iniciar la seva conferència a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), en el marc d'un seminari sobre els orígens històrics dels conflictes armats. Se'n podia esperar aquesta visió ponderada si no se n'havia llegit cap text, però qui hagués llegit els articles i l'entrevista proporcionats per la mateixa UPF, ja es podia imaginar que de ponderació, gens ni mica, el senyor Corm vol la derrota total d'Israel. Tanmateix l'escoltem amb atenció. I diu coses interessants i raonables, com ara que la visió occidental del conflicte de Palestina té el seu origen en els traumes dels europeus, per la seva tormentosa relació amb els jueus que, després de l'Holocaust, es resol amb la creació d'un estat jueu a Palestina, un territori que forma part del món àrab, on fenòmens com l'antisemitisme, els pogroms i les persecucions dels jueus mai no s'havien produït o, en tot cas, s'havien produït en petites proporcions. Europa es va treure un càrrec de consciència del damunt a costa dels àrabs de Palestina, que no hi tenien res a veure. I encara més coses, així com els EUA han situat Síria i l'Iran en el seu punt de mira com a estats que recolzen el terrorisme, consideren aliats tant l'Aràbia Saudita com el Paquistan, els països que més han fet perquè un fenomen com Al-Qaida sigui possible, especialment per la difusió que fa el regne dels Saud de la versió wahabbista de l'Islam i pel suport del Paquistan als talibans. Diu l'ex-ministre que cal fer valer els idees de la Il·lustració, deixar de banda les diferències ètniques i religioses i aplicar el dret internacional a tothom, sense distincions. Això el porta a reclamar l'aplicació del que anomena dret internacional humanitari a Israel, per obligar-lo a acceptar el retorn dels refugiats palestins i la retirada dels territoris ocupats. Per a ell la solució no passa per un procés de pau, sinó simplement per l'aplicació del dret que, segons sembla, es faria efectiva si els EUA hi obliguessin i no apliquessin dobles mesures segons el cas. Es manifesta partidari d'un estat únic a Palestina, perquè segons ell, vista sobre el mapa, no és viable la solució basada en els dos estats. El seu rebuig cap a la via de la negociació amb Israel s'arrodoneix amb la idea que ni Hezbollàh ni Hamàs no són grups terroristes, sinó moviments de resistència, de la mateixa manera que ho serien les diferens faccions insurgents de l'Iraq. Al-Qaida seria una altra cosa, no identificable amb aquests grups, però tant Hezbollàh com Hamàs es justificarien per la seva resistència contra Israel. Hamàs com a organització palestina que lluita contra l'ocupació (en Corm no va aclarir si es referia a l'ocupació de Cisjordània i Gaza, o bé de tot el territori de l'estat d'Israel), i Hezbollàh perquè va ser capaç d'aconseguir la retirada isareliana del sud del Líban sense oferir res a canvi, i perquè és la garantia defensiva del Líban enfront de cap altra nova incursió hebrea. Enfrontat a la pregunta de si, per a ell, posar una bomba a un autobús és una forma de resistència legítima, va desviar la resposta explicant que la sensibilitat àrab respecte a aquestes qüestions és diferent de l'europea. Sense afirmar-ho explícitament, va dir que ja li estava bé. La ideologia islamista radical d'aquestes organitzacions no li planteja gaires problemes, ja que per a ell representen el mateix que les forces de caràcter laic i revolucionari, dominants anteriorment. En definitiva, qui havia d'oferir una visió oberta i diferent del conflicte, ens va plantejar un suport pràcticament acrític envers el terrorisme àrab, i un menyspreu absolut per les raons d'Israel. Qui diu defensar les idees de la Il·lustració i del dret internacional, veu amb bons ulls el paper de les organitzacions més violentes i obscurantistes del Pròxim Orient i, en una mostra de sorprenent cinisme, quan se li pregunta per la situació dels refugiats palestians al Líban, el país d'on ell ha estat ministre, respon que ara és partidari de reconèixer-los els drets civils, però que integrar-los dins la societat libanesa és molt difícil, ateses les perilloses divisions internes dels palestins. Pel que fa a l'antenció de les seves necessitats, abans cal tenir cura dels libanesos, un 50% dels quals viuen per sota del llindar de la pobresa. Unes distincions molt il·lustrades i humanitàries, tenint en compte que els palestins porten 60 anys amb l'estatus de refugiats.
En Georges Corm és un acadèmic i consultor financer libanès, ex-ministre de finances del seu país durant uns dos anys . El seu aspecte i la seva indumetària són els d'un respectacle burgès europeu, nogensmenys, bona part de la seva formació i de la seva carrera professional han transcorregut a París. És un cristià libanès, probablement la comunitat més occidentalitzada del món àrab. Sembla un home de seny i, per la seva aparença, els seus orígens i la seva trajectòria, se'n podria esperar una visió ponderada i racional del conflicte israelo-palestí. Això es podia esperar quan va iniciar la seva conferència a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), en el marc d'un seminari sobre els orígens històrics dels conflictes armats. Se'n podia esperar aquesta visió ponderada si no se n'havia llegit cap text, però qui hagués llegit els articles i l'entrevista proporcionats per la mateixa UPF, ja es podia imaginar que de ponderació, gens ni mica, el senyor Corm vol la derrota total d'Israel. Tanmateix l'escoltem amb atenció. I diu coses interessants i raonables, com ara que la visió occidental del conflicte de Palestina té el seu origen en els traumes dels europeus, per la seva tormentosa relació amb els jueus que, després de l'Holocaust, es resol amb la creació d'un estat jueu a Palestina, un territori que forma part del món àrab, on fenòmens com l'antisemitisme, els pogroms i les persecucions dels jueus mai no s'havien produït o, en tot cas, s'havien produït en petites proporcions. Europa es va treure un càrrec de consciència del damunt a costa dels àrabs de Palestina, que no hi tenien res a veure. I encara més coses, així com els EUA han situat Síria i l'Iran en el seu punt de mira com a estats que recolzen el terrorisme, consideren aliats tant l'Aràbia Saudita com el Paquistan, els països que més han fet perquè un fenomen com Al-Qaida sigui possible, especialment per la difusió que fa el regne dels Saud de la versió wahabbista de l'Islam i pel suport del Paquistan als talibans. Diu l'ex-ministre que cal fer valer els idees de la Il·lustració, deixar de banda les diferències ètniques i religioses i aplicar el dret internacional a tothom, sense distincions. Això el porta a reclamar l'aplicació del que anomena dret internacional humanitari a Israel, per obligar-lo a acceptar el retorn dels refugiats palestins i la retirada dels territoris ocupats. Per a ell la solució no passa per un procés de pau, sinó simplement per l'aplicació del dret que, segons sembla, es faria efectiva si els EUA hi obliguessin i no apliquessin dobles mesures segons el cas. Es manifesta partidari d'un estat únic a Palestina, perquè segons ell, vista sobre el mapa, no és viable la solució basada en els dos estats. El seu rebuig cap a la via de la negociació amb Israel s'arrodoneix amb la idea que ni Hezbollàh ni Hamàs no són grups terroristes, sinó moviments de resistència, de la mateixa manera que ho serien les diferens faccions insurgents de l'Iraq. Al-Qaida seria una altra cosa, no identificable amb aquests grups, però tant Hezbollàh com Hamàs es justificarien per la seva resistència contra Israel. Hamàs com a organització palestina que lluita contra l'ocupació (en Corm no va aclarir si es referia a l'ocupació de Cisjordània i Gaza, o bé de tot el territori de l'estat d'Israel), i Hezbollàh perquè va ser capaç d'aconseguir la retirada isareliana del sud del Líban sense oferir res a canvi, i perquè és la garantia defensiva del Líban enfront de cap altra nova incursió hebrea. Enfrontat a la pregunta de si, per a ell, posar una bomba a un autobús és una forma de resistència legítima, va desviar la resposta explicant que la sensibilitat àrab respecte a aquestes qüestions és diferent de l'europea. Sense afirmar-ho explícitament, va dir que ja li estava bé. La ideologia islamista radical d'aquestes organitzacions no li planteja gaires problemes, ja que per a ell representen el mateix que les forces de caràcter laic i revolucionari, dominants anteriorment. En definitiva, qui havia d'oferir una visió oberta i diferent del conflicte, ens va plantejar un suport pràcticament acrític envers el terrorisme àrab, i un menyspreu absolut per les raons d'Israel. Qui diu defensar les idees de la Il·lustració i del dret internacional, veu amb bons ulls el paper de les organitzacions més violentes i obscurantistes del Pròxim Orient i, en una mostra de sorprenent cinisme, quan se li pregunta per la situació dels refugiats palestians al Líban, el país d'on ell ha estat ministre, respon que ara és partidari de reconèixer-los els drets civils, però que integrar-los dins la societat libanesa és molt difícil, ateses les perilloses divisions internes dels palestins. Pel que fa a l'antenció de les seves necessitats, abans cal tenir cura dels libanesos, un 50% dels quals viuen per sota del llindar de la pobresa. Unes distincions molt il·lustrades i humanitàries, tenint en compte que els palestins porten 60 anys amb l'estatus de refugiats.
Comentaris