Des de l'any 1998 Paquistan disposa d'armament nuclear. L'administració Bush va justificar la invasió de l'Iraq perquè, es deia en aquell moment, el règim de Saddam emmagatzemava armes de destrucció massiva i tenia la voluntat de desenvolupar armes atòmiques. Ara, la possibilitat que la República Islàmica de l'Iran arribi a tenir la bomba atòmica treu la son de polítics, militars i analistes de diferents països. En realitat, la veritable força del món islàmic no es basa en la seva capacitat de provocar la mort i la destrucció, sinó en la seva capacitat de generar nova vida. La bomba islàmica és l'elevadíssim índex de natalitat de les famílies musulmanes. El Líban es va constituir com a estat independent l'any 1943, amb un règim basat en la distribució del poder entre les diferents confessions religioses. En aquells moments la majoria era cristiana maronita, però el creixement demogràfic dels musulmans va trencar tots els equilibris interns, fins a desembocar en una llarga i cruenta guerra civil per a una redistribució del poder. La principal arma amb què els palestins combaten Israel és la demografia, no els míssils Qassam. La retirada total de la Franja de Gaza, i la retirada parcial de Cisjordània, respon molt més a la impossibilitat d'establir un estat de majoria jueva fins al Jordà i sobre Gaza, que no pas a la pressió militar dels àrabs. És la natalitat palestina, especialment musulmana, la que fa inviable tota pretensió d'un Gran Israel, perquè els jueus hi estarien condemnats a esdevenir novament una minoria, i en part és la desconfiança envers els creixent nombre d'àrabs israelians el que alimenta els èxits electorals de partits com Israel Beitenu, que posen damunt de la taula la possibilitat de noves expulsions d'àrabs de l'estat israelià. L'estat hebreu, avui, no té el risc de perdre una guerra territorial, sinó demogràfica. Per això partits com el Kadima justifiquen el seu suport a la retirada dels territoris ocupats i a la creació d'un estat palestí, per la necessitat de mantenir el caràcter jueu i democràtic de l'estat d'Israel. Però l'impacte de la natalitat musulmana no es limita al Pròxim Orient, a Europa mateix, assolada per l'envelliment de la població autòctona, assisteix a un increment progressiu dels percentatges de població islàmica, que en un futur no molt llunyà poden ser decisius en la lluita política continental, i obligar els partits a posicionar-se en relació a les diverses agendes polítiques musulmanes, en qüestions com ara el dret civil, els drets de la dona, l'ensenyament religiós, la construcció de mesquites i les relacions internacionals. L'Islam guanya pes sense necessitat de disparar cap tret ni d'immolar cap màrtir, simplement gràcies a la voluntat dels fidels de portar al món tants fills com puguin. Aquesta és la seva bomba, una bomba que els fa guanyar posicions col·lectivament, però que, paradoxalment, també és una de les causes dels alts nivells de pobresa que pateixen la majoria de musulmans. Heus ací la paradoxa.
Des de l'any 1998 Paquistan disposa d'armament nuclear. L'administració Bush va justificar la invasió de l'Iraq perquè, es deia en aquell moment, el règim de Saddam emmagatzemava armes de destrucció massiva i tenia la voluntat de desenvolupar armes atòmiques. Ara, la possibilitat que la República Islàmica de l'Iran arribi a tenir la bomba atòmica treu la son de polítics, militars i analistes de diferents països. En realitat, la veritable força del món islàmic no es basa en la seva capacitat de provocar la mort i la destrucció, sinó en la seva capacitat de generar nova vida. La bomba islàmica és l'elevadíssim índex de natalitat de les famílies musulmanes. El Líban es va constituir com a estat independent l'any 1943, amb un règim basat en la distribució del poder entre les diferents confessions religioses. En aquells moments la majoria era cristiana maronita, però el creixement demogràfic dels musulmans va trencar tots els equilibris interns, fins a desembocar en una llarga i cruenta guerra civil per a una redistribució del poder. La principal arma amb què els palestins combaten Israel és la demografia, no els míssils Qassam. La retirada total de la Franja de Gaza, i la retirada parcial de Cisjordània, respon molt més a la impossibilitat d'establir un estat de majoria jueva fins al Jordà i sobre Gaza, que no pas a la pressió militar dels àrabs. És la natalitat palestina, especialment musulmana, la que fa inviable tota pretensió d'un Gran Israel, perquè els jueus hi estarien condemnats a esdevenir novament una minoria, i en part és la desconfiança envers els creixent nombre d'àrabs israelians el que alimenta els èxits electorals de partits com Israel Beitenu, que posen damunt de la taula la possibilitat de noves expulsions d'àrabs de l'estat israelià. L'estat hebreu, avui, no té el risc de perdre una guerra territorial, sinó demogràfica. Per això partits com el Kadima justifiquen el seu suport a la retirada dels territoris ocupats i a la creació d'un estat palestí, per la necessitat de mantenir el caràcter jueu i democràtic de l'estat d'Israel. Però l'impacte de la natalitat musulmana no es limita al Pròxim Orient, a Europa mateix, assolada per l'envelliment de la població autòctona, assisteix a un increment progressiu dels percentatges de població islàmica, que en un futur no molt llunyà poden ser decisius en la lluita política continental, i obligar els partits a posicionar-se en relació a les diverses agendes polítiques musulmanes, en qüestions com ara el dret civil, els drets de la dona, l'ensenyament religiós, la construcció de mesquites i les relacions internacionals. L'Islam guanya pes sense necessitat de disparar cap tret ni d'immolar cap màrtir, simplement gràcies a la voluntat dels fidels de portar al món tants fills com puguin. Aquesta és la seva bomba, una bomba que els fa guanyar posicions col·lectivament, però que, paradoxalment, també és una de les causes dels alts nivells de pobresa que pateixen la majoria de musulmans. Heus ací la paradoxa.
Comentaris