Hi ha un grup del
facebook que es diu, tot
parafrasejant el nou
slogan ateista:"
Probablement el PSC no existeix. No et preocupis i segueix votant al PSOE". Fullejant publicacions socialistes m'he adonat que el
PSC posa tot l'èmfasi, per una banda, en la política local, i per l'altra, en el lideratge de Rodríguez
Zapatero, i la Generalitat de Catalunya no existeix, quan fa cinc anys que la dirigeixen, dos amb el seu primer secretari a la presidència. Quan els seus dirigents parlen per als
micros i les càmeres dels mitjans de comunicació catalans sí que tenen present la pugna política catalana, lloen la seva acció al govern de Catalunya i es fiquen amb
CiU, dia sí dia també, però també són conscients que el gruix dels seus votants no es troba entre els espectadors i oïdors d'aquests mitjans, sinó entre aquells que primordialment veuen el món través de les emissores televisives i radiofòniques de Madrid, per als quals la política es redueix a l'enfrontament
PP-PSOE. El
PSC té clar quin és el seu principal electorat, el té
estudiat, i sap que, per mobilitzar-lo, ha de treballar en clau espanyola, i no catalana. La dependència d'aquest electorat explica els seus mals resultats a les eleccions catalanes, ja que per a una bona part de les persones
hispanocèntriques les eleccions al Parlament són secundàries, i no paga la pena votar-hi. Al mateix temps deuen els seus èxits més esclatants a la capacitat d'afegir al seu vot més fidel, el vot de sectors catalanistes
temorosos de tot allò que significa la dreta espanyola. L'únic que va ser capaç de trencar aquesta dinàmica és en Pasqual Maragall l'any 1999, i en molt menor mesura l'any 2003, quan va compensar la tradicional desmobilització del votant socialista amb l'atracció de segments socials que, en unes eleccions catalanes, acostumaven a votar altres formacions polítiques. Però quan en Maragall se'n va anar, amb ell va marxar el projecte de convertir el
PSC en un partit
catalanocèntric, capaç d'atreure altres sectors socials en unes eleccions al Parlament. En
Montilla representa l'opció per l'esquema més clàssic, sense additius. I els resultats són clars: molt baixa mobilització socialista en les eleccions al Parlament (tan sols 37 escons), i èxit esclatant en les eleccions estatals, quan atreu tot el vot primordialment
anti-PP. La pregunta és, com sempre, què collons fot un partit que es diu independentista regalant la Generalitat a la sucursal del PSOE?.
Hi ha un grup del facebook que es diu, tot parafrasejant el nou slogan ateista:"Probablement el PSC no existeix. No et preocupis i segueix votant al PSOE". Fullejant publicacions socialistes m'he adonat que el PSC posa tot l'èmfasi, per una banda, en la política local, i per l'altra, en el lideratge de Rodríguez Zapatero, i la Generalitat de Catalunya no existeix, quan fa cinc anys que la dirigeixen, dos amb el seu primer secretari a la presidència. Quan els seus dirigents parlen per als micros i les càmeres dels mitjans de comunicació catalans sí que tenen present la pugna política catalana, lloen la seva acció al govern de Catalunya i es fiquen amb CiU, dia sí dia també, però també són conscients que el gruix dels seus votants no es troba entre els espectadors i oïdors d'aquests mitjans, sinó entre aquells que primordialment veuen el món través de les emissores televisives i radiofòniques de Madrid, per als quals la política es redueix a l'enfrontament PP-PSOE. El PSC té clar quin és el seu principal electorat, el té estudiat, i sap que, per mobilitzar-lo, ha de treballar en clau espanyola, i no catalana. La dependència d'aquest electorat explica els seus mals resultats a les eleccions catalanes, ja que per a una bona part de les persones hispanocèntriques les eleccions al Parlament són secundàries, i no paga la pena votar-hi. Al mateix temps deuen els seus èxits més esclatants a la capacitat d'afegir al seu vot més fidel, el vot de sectors catalanistes temorosos de tot allò que significa la dreta espanyola. L'únic que va ser capaç de trencar aquesta dinàmica és en Pasqual Maragall l'any 1999, i en molt menor mesura l'any 2003, quan va compensar la tradicional desmobilització del votant socialista amb l'atracció de segments socials que, en unes eleccions catalanes, acostumaven a votar altres formacions polítiques. Però quan en Maragall se'n va anar, amb ell va marxar el projecte de convertir el PSC en un partit catalanocèntric, capaç d'atreure altres sectors socials en unes eleccions al Parlament. En Montilla representa l'opció per l'esquema més clàssic, sense additius. I els resultats són clars: molt baixa mobilització socialista en les eleccions al Parlament (tan sols 37 escons), i èxit esclatant en les eleccions estatals, quan atreu tot el vot primordialment anti-PP. La pregunta és, com sempre, què collons fot un partit que es diu independentista regalant la Generalitat a la sucursal del PSOE?.
Comentaris