La nova centralitat catalanista

Als anys vuitanta l'independentisme era un moviment polític d'extrema esquerra extraparlamentària, i si bé també hi havia independentistes en les forces polítiques parlamentàries, aquesta posició no anava més enllà d'uns cercles reduïts i de les organitzacions juvenils dels partits nacionalistes. Fins i tot la Crida, en els seus moments més gloriosos, no era expressament una organització independentista. A partir de 1987 sectors de l'independentisme provinents especialment de la Crida i de Nacionalistes d'Esquerra van confluir a ERC, i l'any 1989, quan l'Àngel Colom es va fer amb la secretaria general del partit, va aparèixer el primer partit parlamentari explícitament independentista. Esquerra va tenir un mèrit formidable en treure l'independentisme de les catacumbes i convertir-lo en una opció política adreçada a la majoria de la població. Aquesta estratègia, malgrat les gravíssimes crisis internes, els va portar a uns excel·lents resultats entre 2003 i 2006, però des del pacte del Tinell han administrat d'una forma nefasta el capital polític acumulat, en detriment seu -tot i els ben remunerats càrrecs- i sobretot del país. Junt amb l'evolució i expansió de l'esquerra independentista, l'altre fenomen, que a la llarga crec que serà més important, ha estat el creixent desacomplexament sobiranista dins de CDC, tant entre la militància com entre el nucli dur de votants. Molts dels joves convergents que, als anys vuitanta i principis dels noranta, ja es proclamaven independentistes, avui formen bona part del gruix dels quadres del partit, hi ha antics quadres de l'esquerra independentista que avui tenen posicions rellevants a Convergència, i sobretot, i això és el més significatiu, hi ha molts militants que anys enrera defensaven posicions més moderades, i avui proclamen que l'objectiu és la sobirania. En López Tena seria un exemple d'aquests conversos apassionats, però no és, ni de bon tros, l'únic. És més, contràriament a la teoria que afirma que els militants sempre són més radicals que no pas els votants, et trobes sovint que són els votants sense carnet els qui demanen més canya nacional. La participació massiva de les darreres manifestacions sobiranistes que s'han celebrat a Barcelona -inimaginable deu anys enrera- i l'èxit mateix de la convocatòria de Brussel·les, demostren que la centralitat en l'àmbit del catalanisme ha estat ocupada pel sobiranisme, sens perjudici que entre els militants i els votants dels partits hi hagi molta gent d'una sensibilitat nacional més feble. Convergència és un partit molt arrelat al país, de gent que toca de peus de terra, i que sovint s'ha implicat políticament sense gaires elaboracions teòriques, amb sentit pràctic i voluntat de treballar pel seu poble i pel seu país. Quan en els congressos del partit veus que és aquesta mateixa gent, que està a peu de carrer, la que demana més claredat i contundència nacional, queda ben clar que el sobiranisme no és cosa de quatre il·lusos desconnectats de la realitat, sinó que és una força creixent dins del conjunt de la societat catalana. El plantejament estratègic pel qual Convergència i la Casa Gran del Catalanisme fan bandera del dret a decidir encerta a connectar amb la centralitat sobiranista sense excloure els qui encara no han arribat a la conclusió que l'autonomia que ens cal és la de Portugal. Les veus que de tant en tant se senten a favor d'una moderació estratègica estan ancorades en el record nostàlgic de les majories absolutes convergents dels anys vuitanta i primers dels 90, i passen per alt la nova centralitat. Sembla que oblidin que les principals davallades electorals de CiU s'han produït quan ERC ha aparegut com l'opció nacionalista més coherent, i en canvi, ara que els republicans han perdut credibilitat nacionalista, les enquestes ens tornen a somriure. En altres paraules, considero que entre la base electoral tradicional dels partits catalanistes, bàsicament CiU, ERC, i una part d'ICV, el sobiranisme, amb tots els matisos que es vulguin, ha esdevingut majoritari. El problema rau en el fet que els canvis demogràfics, l'accés al vot de molts dels nouvinguts que amb el temps adquireixen la ciutadania espanyola, la transmissió d'un nou espanyolisme, difós pels mèdia majoritaris, a través de l'esport i dels altres èxits espanyols a l'exterior, poden estar enfortint un espai polític totalment aliè al catalanisme, i igualment impermeable als cants de sirena dels "moderats".

Comentaris

GOS GÀNGUIL ha dit…
Hola Albert, un plaer descobrir el teu bloc!
Salut i independència!
Albert Guilera ha dit…
Moltes gràcies.

És un goig trobar patriotes de pedra picada per la xarxa.
Anònim ha dit…
VIVA ESPAÑA!
VIVA ESPAÑA!
VIVA ESPAÑA!

Entrades populars d'aquest blog

"I want to break free" (guia pràctica per fer un nou país)

Impressions de Turquia

El món no ens mira amb bons ulls