Els resultats de
CiU a les eleccions al Parlament Europeu han estat dignes, no són per tirar coets, però marquen una tendència a l'alça que ens ha de portar a guanyar les properes eleccions catalanes i deixar el tripartit sense majoria absoluta. Estic d'acord amb en Bono que a Catalunya el partit hegemònic és el
PSC-PSOE, i no es pot oblidar que, des de 1977, els socialistes han guanyat pràcticament totes les eleccions que s'hi han celebrat, amb l'excepció decisiva de les eleccions al nostre Parlament. La força de
CiU al govern de la Generalitat i al territori, i la personalitat abassegadora del president Pujol, podien fer creure que Convergència era qui s'ho enduia tot, però la fórmula socialista, basada en la suma del progressisme autòcton i del populisme obrerista de la immigració espanyola, i consolidada amb una densa xarxa
clientelar, ha estat la fórmula més
exitosa de la política catalana. El
PSC-PSOE exhibeix una gran resistència en situacions difícils com l'actual en què, malgrat perdre vots i percentatge de suport, han tornat a ser els més votats a Catalunya. I això quan pinten bastos per a la socialdemocràcia a tot arreu, perquè quan la conjuntura els és més favorable, o simplement són capaços d'estendre el pànic davant una possible victòria de la dreta espanyola, arrasen, com en les darreres eleccions estatals. Curiosament sempre ha generat més atenció
mediàtica, i fins i tot científica, que Convergència guanyi les eleccions al Parlament que no pas que els socialistes guanyin totes les altres conteses i mantinguin feus municipals inexpugnables en l'àmbit metropolità. I aquesta atenció no es produeix pas per simpatia cap a Convergència, sinó més aviat perquè per a molts dels periodistes i dels acadèmics d'aquest país, situats a l'esquerra política, que un partit nacionalista i de centre ampli governés a la Generalitat era considerat una anomalia històrica, com també ho era per a l'espanyolisme. Des de 2003, i gràcies als deliris estratègics de l'esquerra independentista, van posar fi a l'anomalia històrica. Tanmateix, i malgrat la inconstància d'una part del seu electorat,
CiU ha demostrat
sobradament que el seu estel no és fugaç i que per a una majoria de catalans continua sent la principal referència a l'hora de triar qui ha de governar el país. Convergència tampoc no ha guanyat les darreres eleccions europees, però el seu ascens, tenint en compte el comportament habitual de l'electorat català, permet augurar una victòria contundent l'any 2010, quan la Generalitat estigui novament en joc. Tornarem a l'anomalia?, o com va dir el president Montilla en la seva no gens presidencial intervenció de diumenge a la nit, no tornarem al passat?. Pel bé dels país espero que tornem a "l'anomalia", no pas per tornar al passat, sinó per aixecar el país des del nacionalisme propi de la segona dècada del segle XXI.
Els resultats de CiU a les eleccions al Parlament Europeu han estat dignes, no són per tirar coets, però marquen una tendència a l'alça que ens ha de portar a guanyar les properes eleccions catalanes i deixar el tripartit sense majoria absoluta. Estic d'acord amb en Bono que a Catalunya el partit hegemònic és el PSC-PSOE, i no es pot oblidar que, des de 1977, els socialistes han guanyat pràcticament totes les eleccions que s'hi han celebrat, amb l'excepció decisiva de les eleccions al nostre Parlament. La força de CiU al govern de la Generalitat i al territori, i la personalitat abassegadora del president Pujol, podien fer creure que Convergència era qui s'ho enduia tot, però la fórmula socialista, basada en la suma del progressisme autòcton i del populisme obrerista de la immigració espanyola, i consolidada amb una densa xarxa clientelar, ha estat la fórmula més exitosa de la política catalana. El PSC-PSOE exhibeix una gran resistència en situacions difícils com l'actual en què, malgrat perdre vots i percentatge de suport, han tornat a ser els més votats a Catalunya. I això quan pinten bastos per a la socialdemocràcia a tot arreu, perquè quan la conjuntura els és més favorable, o simplement són capaços d'estendre el pànic davant una possible victòria de la dreta espanyola, arrasen, com en les darreres eleccions estatals. Curiosament sempre ha generat més atenció mediàtica, i fins i tot científica, que Convergència guanyi les eleccions al Parlament que no pas que els socialistes guanyin totes les altres conteses i mantinguin feus municipals inexpugnables en l'àmbit metropolità. I aquesta atenció no es produeix pas per simpatia cap a Convergència, sinó més aviat perquè per a molts dels periodistes i dels acadèmics d'aquest país, situats a l'esquerra política, que un partit nacionalista i de centre ampli governés a la Generalitat era considerat una anomalia històrica, com també ho era per a l'espanyolisme. Des de 2003, i gràcies als deliris estratègics de l'esquerra independentista, van posar fi a l'anomalia històrica. Tanmateix, i malgrat la inconstància d'una part del seu electorat, CiU ha demostrat sobradament que el seu estel no és fugaç i que per a una majoria de catalans continua sent la principal referència a l'hora de triar qui ha de governar el país. Convergència tampoc no ha guanyat les darreres eleccions europees, però el seu ascens, tenint en compte el comportament habitual de l'electorat català, permet augurar una victòria contundent l'any 2010, quan la Generalitat estigui novament en joc. Tornarem a l'anomalia?, o com va dir el president Montilla en la seva no gens presidencial intervenció de diumenge a la nit, no tornarem al passat?. Pel bé dels país espero que tornem a "l'anomalia", no pas per tornar al passat, sinó per aixecar el país des del nacionalisme propi de la segona dècada del segle XXI.
Comentaris