La temporada del Barça que s'ha tancat tan gloriosament ha estat diferent de tot el que havia viscut abans el club. L'equip de futbol per primera vegada ho ha guanyat tot, però la novetat no tan sols rau en els resultats sinó en el pas ferm i segur amb què s'han assolit els objectius. Això és nou, tots els meus records, fins i tot en les èpoques més daurades, són de grans dificultats, de victòries agòniques, de lligues guanyades a l'últim minut perquè el Madrid perdia a Tenerife. Potser tan sols l'any de Wembley és comparable, però ni s'hi va guanyar tot ni s'hi va guanyar tan bé. És la meva, gens autoritzada, sensació, perquè no tinc ni punyetera idea de futbol, però és un fenomen amb molta força a la nostra societat, i que afecta tant l'ànim català, com perquè fins i tot els futbolescèptics hi parem esment. Feliçment la celebració del triomf és també un esclat de catalanisme, quan es combinen de forma inescindible els crits de visca el Barça i visca Catalunya, i això ens feia molta falta, perquè darrerament tots els èxits esportius portaven empremta espanyola. Calia lligar novament catalanitat i victòria, i això ho ha assolit un club la directiva del qual n'ha assumit plenament el catalanisme genètic. Els éssers humans som volubles i ens decantem còmodament pel guanyador, en la poc sedimentada Catalunya actual la lluita per les ments i els cors de la ciutadania també demana vincular catalanitat amb èxit, i no tan sols amb victimització i queixa. Avui, ja ho sabem, Catalunya no obté cap benefici de la seva submissió a Espanya i per tant l'estat ha de recórrer més que mai a la construcció i explotació de símbols i sentiments compartits per evitar cap deriva sobiranista. L'esport competitiu és dels instruments més poderosos per teixir identitats, per això l'estat ha posat totes les traves possibles a les seleccions catalanes i per això, juntament amb tots els interessos comercials que porta associats, hi ha un esforç tan important per promoure la seva "Roja".
La temporada del Barça que s'ha tancat tan gloriosament ha estat diferent de tot el que havia viscut abans el club. L'equip de futbol per primera vegada ho ha guanyat tot, però la novetat no tan sols rau en els resultats sinó en el pas ferm i segur amb què s'han assolit els objectius. Això és nou, tots els meus records, fins i tot en les èpoques més daurades, són de grans dificultats, de victòries agòniques, de lligues guanyades a l'últim minut perquè el Madrid perdia a Tenerife. Potser tan sols l'any de Wembley és comparable, però ni s'hi va guanyar tot ni s'hi va guanyar tan bé. És la meva, gens autoritzada, sensació, perquè no tinc ni punyetera idea de futbol, però és un fenomen amb molta força a la nostra societat, i que afecta tant l'ànim català, com perquè fins i tot els futbolescèptics hi parem esment. Feliçment la celebració del triomf és també un esclat de catalanisme, quan es combinen de forma inescindible els crits de visca el Barça i visca Catalunya, i això ens feia molta falta, perquè darrerament tots els èxits esportius portaven empremta espanyola. Calia lligar novament catalanitat i victòria, i això ho ha assolit un club la directiva del qual n'ha assumit plenament el catalanisme genètic. Els éssers humans som volubles i ens decantem còmodament pel guanyador, en la poc sedimentada Catalunya actual la lluita per les ments i els cors de la ciutadania també demana vincular catalanitat amb èxit, i no tan sols amb victimització i queixa. Avui, ja ho sabem, Catalunya no obté cap benefici de la seva submissió a Espanya i per tant l'estat ha de recórrer més que mai a la construcció i explotació de símbols i sentiments compartits per evitar cap deriva sobiranista. L'esport competitiu és dels instruments més poderosos per teixir identitats, per això l'estat ha posat totes les traves possibles a les seleccions catalanes i per això, juntament amb tots els interessos comercials que porta associats, hi ha un esforç tan important per promoure la seva "Roja".
Comentaris