En un
article recentment publicat a "
The New York
Review of Books", el professor de Yale Timothy Snyder exposa com la memòria històrica pot servir d'introducció a la història, però mai substituir-la. Els testimonis de l'Holocaust que ens han arribat són els de jueus occidentals que van sobreviure, com
Primo Levi, que ho va poder explicar perquè Auschwitz, a diferència d'altres camps, no tan sols era un camp de la mort, sinó també de treball. Avui
roman com a principal símbol de l'extermini dels jueus, però en realitat tan sols en representa una part. L'Operació
Reinhardt, l'assassinat dels jueus de Polònia l'any 1942, s'ha de situar al centre de la història de l'Holocaust. Un milió i mig de jueus van ser eliminats als camps de
Treblinka, Be
zec, i
Sobibor, i tan sols uns pocs hi van sobreviure. Un milió més de jueus polonesos van ser assassinats d'altres maneres, als camps de
Chelmno,
Majdanek, o Auschwitz, i molts altres van ser afusellats sobre el terreny a l'est del país. De fet en els
afusellaments a l'est de Polònia i a la Unió Soviètica, a partir de juny de 1941, es van assassinar gairebé tants jueus com en els camps. Aleshores, per què en el record de l'holocaust tenen menys presència aquestes massacres que no pas Auschwitz?, la resposta és ben senzilla, ben pocs van sobreviure per explicar-ho, i la majoria dels supervivents van acabar sota domini soviètic, on no se'ls va permetre fer pública la seva experiència, perquè contradeia el relat oficial que negava la motivació racial de les matances i pretenia presentar el conflicte com a ideològic i classista, amb l'afegit, més subtil, de
l'enfrontament nacional entre russos i alemanys i entre pobles germànics i pobles eslaus, una narrativa on l'extermini jueu no tenia cabuda. Per tant la visió més perdurable que tenim de l'Holocaust és la de la deportació i extermini de jueus alemanys, italians, francesos o holandesos, com Anna
Frank, uns col·lectius reduïts i molt integrats
culturalment a
l'Europa occidental, quan en realitat la majoria de les víctimes jueves van ser els membres de les populoses comunitats d'Europa oriental, amb una identitat religiosa, cultural i lingüística molt marcada, i sovint molt pobres. El
desconeixement popular de l'autèntica dimensió de l'holocaust no és fruit de cap manipulació, almenys a
l'Europa occidental, sinó del fet que la "memòria històrica" acaba pesant més que no pas la història. Una reflexió que és molt procedent a casa nostra.
En un article recentment publicat a "The New York Review of Books", el professor de Yale Timothy Snyder exposa com la memòria històrica pot servir d'introducció a la història, però mai substituir-la. Els testimonis de l'Holocaust que ens han arribat són els de jueus occidentals que van sobreviure, com Primo Levi, que ho va poder explicar perquè Auschwitz, a diferència d'altres camps, no tan sols era un camp de la mort, sinó també de treball. Avui roman com a principal símbol de l'extermini dels jueus, però en realitat tan sols en representa una part. L'Operació Reinhardt, l'assassinat dels jueus de Polònia l'any 1942, s'ha de situar al centre de la història de l'Holocaust. Un milió i mig de jueus van ser eliminats als camps de Treblinka, Be zec, i Sobibor, i tan sols uns pocs hi van sobreviure. Un milió més de jueus polonesos van ser assassinats d'altres maneres, als camps de Chelmno, Majdanek, o Auschwitz, i molts altres van ser afusellats sobre el terreny a l'est del país. De fet en els afusellaments a l'est de Polònia i a la Unió Soviètica, a partir de juny de 1941, es van assassinar gairebé tants jueus com en els camps. Aleshores, per què en el record de l'holocaust tenen menys presència aquestes massacres que no pas Auschwitz?, la resposta és ben senzilla, ben pocs van sobreviure per explicar-ho, i la majoria dels supervivents van acabar sota domini soviètic, on no se'ls va permetre fer pública la seva experiència, perquè contradeia el relat oficial que negava la motivació racial de les matances i pretenia presentar el conflicte com a ideològic i classista, amb l'afegit, més subtil, de l'enfrontament nacional entre russos i alemanys i entre pobles germànics i pobles eslaus, una narrativa on l'extermini jueu no tenia cabuda. Per tant la visió més perdurable que tenim de l'Holocaust és la de la deportació i extermini de jueus alemanys, italians, francesos o holandesos, com Anna Frank, uns col·lectius reduïts i molt integrats culturalment a l'Europa occidental, quan en realitat la majoria de les víctimes jueves van ser els membres de les populoses comunitats d'Europa oriental, amb una identitat religiosa, cultural i lingüística molt marcada, i sovint molt pobres. El desconeixement popular de l'autèntica dimensió de l'holocaust no és fruit de cap manipulació, almenys a l'Europa occidental, sinó del fet que la "memòria històrica" acaba pesant més que no pas la història. Una reflexió que és molt procedent a casa nostra.
Comentaris