Mai no va ser gaire estimat i va acabar en l'ostracisme polític, però va ser un dels líders més destacats de la seva època. Estic acabant de llegir "Nixonland", el llibre de l'historiador Rick Perlstein que en situa la figura en el context de la dècada dels 60 i primers setanta als Estats Units. La història de Richard Nixon és la història d'una obsessió, l'obsessió que explica com un home d'orígens humils, sense cap especial carisma i atractiu, va esdevenir una de les personalitats polítiques més importants dels EUA, des de la postguerra fins a la seva dimissió com a president l'any 1974. Durant aquest període va ser membre de la Cambra de Representants, senador, vicepresident, candidat a la presidència, candidat a governador de Califòrnia, i després d'una primera retirada de la política, president dels EUA, de 1969 a 1974. Simplificant molt, veiem que Nixon es mou portat per dos vectors profundament arrelats en la seva personalitat, la força de voluntat per superar les seves pròpies limitacions i la confrontació soterrada amb aquells que tenen el mateix que ell vol sense haver-hi de dedicar els mateixos esforços. Perlstein il·lustra aquest segon vector amb referència a la creació, per part del mateix Nixon, quan estudiava a la universitat, d'una societat estudiantil, els "Orthogonians", que acollia aquells que no tenien cabuda a la societat dels més privilegiats, que s'autodenominaven els "Franklins". En el fons aquesta confrontació entre "Orthogonians", els condemnats a perdre, i "Franklins", els que ho tenen tot per guanyar, seria el nucli dur de la seva "ideologia" política. I per Franklins els Kennedy, començant per JFK, el seu rival a les eleccions presidencials de 1960, el fill del multimilionari Joseph Kennedy, intel·ligent, atractiu i seductor, que malgrat un estil de vida de jove despreocupat havia prosperat en política, gràcies en bona mesura al suport patern. JFK tenia tot el que Nixon no havia tingut, i tot i estar minat per problemes de salut, transmetia una miratge de joventut, força i energia, amb la que Nixon no podia competir. Nixon hauria pogut guanyar les eleccions, però en el primer debat televisat de la història l'aspecte jove i bronzejat de JFK va triomfar sobre la grisor i la lleu barba de les cinc de la tarda de l'altre candidat. El resultat final va ser dels més ajustats de la història, amb denúncies mútues de frau en diferents estats, i la sospita que el talonari i alguns contactes foscos del pare Kennedy també havien estat determinants. Però Nixon tenia una tenacitat indestructible, quan era un jove enamorat no correspost de qui seria la seva esposa, Patricia, era capaç d'acompanyar-la amb el seu cotxe a les cites que aquesta tenia amb altres nois. Al final la seva persistència va tenir premi, i la Pat es va casar amb ell. Nixon va ser un home del Partit Republicà i el malson de l'esquerra nord-americana, però els conservadors nord-americans no el consideren un dels seus, les seves polítiques no s'ajusten a cap doctrina de la dreta nord-americana, al contrari, va ser el president que més va impulsar la desegregació racial, es va declarar partidari d'una política econòmica keynesiana, va recolzar la llei per a la igualtat home-dona, va establir relacions amb la Xina comunista i va seguir una política de distensió amb la Unió Soviètica. Al mateix temps va engegar una nova escalada militar a Indoxina, inclòs el bombardeig "secret" de Cambodja, però al capdavall la guerra del Vietnam, a la que ell va posar fi, havia estat iniciada pels demòcrates. La clau del seu èxit va ser la seva capacitat per fer jugar a favor seu les divisions internes de la societat nord-americana, els conflictes extremats durant els 60. La sensació de caos i la por que s'estenen arran dels disturbis racials a les grans ciutats, els enfrontaments entre pacifistes i policia, les protestes estudiantils a les universitats, la subversió de valors que abanderen els hippies, totes les convulsions dels seixanta aixequen una onada de rebuig entre el que Nixon bateja magistralment com a "majoria silenciosa", la gent d'ordre, de totes les classes socials, que veu amenaçat el seu estil de vida per les revoltes de sectors marginals i dels joves privilegiats, que sovint compten amb el suport dels intel·lectuals i la passivitat de bona part de l'establishment. Nixon detecta l'onada i sap situar-s'hi al damunt perquè l'empenyi cap al poder, des d'on aplica polítiques de centre. Al final la seva mateixa obsessió per conservar allò que ha aconseguit, la seva paranoia, és la causa de la seva caiguda: dóna llum verda a operacions com l'entrada furtiva a les oficines del Partit Demòcrata situades l'edifici Watergate i després, quan se'n comença a descobrir la trama, pretén protegir-se rere un mur de mentides. El mur s'enfonsa i Richard Nixon és el primer president que ha de dimitir per evitar l'impeachment. I encara va tenir sort que el seu successor, Gerald Ford, el va indultar de tots els delictes que hagués pogut cometre com a president.
Mai no va ser gaire estimat i va acabar en l'ostracisme polític, però va ser un dels líders més destacats de la seva època. Estic acabant de llegir "Nixonland", el llibre de l'historiador Rick Perlstein que en situa la figura en el context de la dècada dels 60 i primers setanta als Estats Units. La història de Richard Nixon és la història d'una obsessió, l'obsessió que explica com un home d'orígens humils, sense cap especial carisma i atractiu, va esdevenir una de les personalitats polítiques més importants dels EUA, des de la postguerra fins a la seva dimissió com a president l'any 1974. Durant aquest període va ser membre de la Cambra de Representants, senador, vicepresident, candidat a la presidència, candidat a governador de Califòrnia, i després d'una primera retirada de la política, president dels EUA, de 1969 a 1974. Simplificant molt, veiem que Nixon es mou portat per dos vectors profundament arrelats en la seva personalitat, la força de voluntat per superar les seves pròpies limitacions i la confrontació soterrada amb aquells que tenen el mateix que ell vol sense haver-hi de dedicar els mateixos esforços. Perlstein il·lustra aquest segon vector amb referència a la creació, per part del mateix Nixon, quan estudiava a la universitat, d'una societat estudiantil, els "Orthogonians", que acollia aquells que no tenien cabuda a la societat dels més privilegiats, que s'autodenominaven els "Franklins". En el fons aquesta confrontació entre "Orthogonians", els condemnats a perdre, i "Franklins", els que ho tenen tot per guanyar, seria el nucli dur de la seva "ideologia" política. I per Franklins els Kennedy, començant per JFK, el seu rival a les eleccions presidencials de 1960, el fill del multimilionari Joseph Kennedy, intel·ligent, atractiu i seductor, que malgrat un estil de vida de jove despreocupat havia prosperat en política, gràcies en bona mesura al suport patern. JFK tenia tot el que Nixon no havia tingut, i tot i estar minat per problemes de salut, transmetia una miratge de joventut, força i energia, amb la que Nixon no podia competir. Nixon hauria pogut guanyar les eleccions, però en el primer debat televisat de la història l'aspecte jove i bronzejat de JFK va triomfar sobre la grisor i la lleu barba de les cinc de la tarda de l'altre candidat. El resultat final va ser dels més ajustats de la història, amb denúncies mútues de frau en diferents estats, i la sospita que el talonari i alguns contactes foscos del pare Kennedy també havien estat determinants. Però Nixon tenia una tenacitat indestructible, quan era un jove enamorat no correspost de qui seria la seva esposa, Patricia, era capaç d'acompanyar-la amb el seu cotxe a les cites que aquesta tenia amb altres nois. Al final la seva persistència va tenir premi, i la Pat es va casar amb ell. Nixon va ser un home del Partit Republicà i el malson de l'esquerra nord-americana, però els conservadors nord-americans no el consideren un dels seus, les seves polítiques no s'ajusten a cap doctrina de la dreta nord-americana, al contrari, va ser el president que més va impulsar la desegregació racial, es va declarar partidari d'una política econòmica keynesiana, va recolzar la llei per a la igualtat home-dona, va establir relacions amb la Xina comunista i va seguir una política de distensió amb la Unió Soviètica. Al mateix temps va engegar una nova escalada militar a Indoxina, inclòs el bombardeig "secret" de Cambodja, però al capdavall la guerra del Vietnam, a la que ell va posar fi, havia estat iniciada pels demòcrates. La clau del seu èxit va ser la seva capacitat per fer jugar a favor seu les divisions internes de la societat nord-americana, els conflictes extremats durant els 60. La sensació de caos i la por que s'estenen arran dels disturbis racials a les grans ciutats, els enfrontaments entre pacifistes i policia, les protestes estudiantils a les universitats, la subversió de valors que abanderen els hippies, totes les convulsions dels seixanta aixequen una onada de rebuig entre el que Nixon bateja magistralment com a "majoria silenciosa", la gent d'ordre, de totes les classes socials, que veu amenaçat el seu estil de vida per les revoltes de sectors marginals i dels joves privilegiats, que sovint compten amb el suport dels intel·lectuals i la passivitat de bona part de l'establishment. Nixon detecta l'onada i sap situar-s'hi al damunt perquè l'empenyi cap al poder, des d'on aplica polítiques de centre. Al final la seva mateixa obsessió per conservar allò que ha aconseguit, la seva paranoia, és la causa de la seva caiguda: dóna llum verda a operacions com l'entrada furtiva a les oficines del Partit Demòcrata situades l'edifici Watergate i després, quan se'n comença a descobrir la trama, pretén protegir-se rere un mur de mentides. El mur s'enfonsa i Richard Nixon és el primer president que ha de dimitir per evitar l'impeachment. I encara va tenir sort que el seu successor, Gerald Ford, el va indultar de tots els delictes que hagués pogut cometre com a president.
Comentaris