Demà toca anar a votar en
Tremosa i la tota la llista que presenta
CiU, juntament amb altres forces polítiques, a les eleccions europees.
CiU ha fet una bona campanya, que ha assenyalat els reptes estratègics del país i el paper que ens toca fer al Parlament Europeu, però segur que per a molta gent ha quedat colgada sota la campanya per a gent
curteta del
PSC i els exabruptes espanyolistes del PP. No tinc present cap enquesta seriosa circumscrita a l'àmbit de Catalunya, per tant el component enigmàtic dels resultats és més elevat que de costum, tanmateix estic convençut que
CiU obtindrà un recolzament
substancialment superior al que va recollir l'any 2004, quan el bocamoll d'en
Guardans va quedar per darrera de socialistes i populars al Principat, i també vull pensar que, després d'insultar reiteradament la intel·ligència de l'electorat, tant amb els seus fets als governs català i espanyol com amb la seva propaganda demagògica i barroera, els socialistes rebran algun correctiu a casa nostra, tot i que possiblement moderat. Fa massa anys que el PSOE, i sobretot el
PSC, viuen de l'animadversió, sovint justificada, que provoca el Partit Popular, no tan sols entre la gent d'esquerres, sinó també entre molta gent d'allò que anomenaríem el centre ampli. En
Zaragoza n'és conscient i ha volgut maximitzar aquest efecte, amb un èxit innegable en les darreres eleccions estatals i amb un efecte encara no comprovat en la present contesa.
Rere aquests missatges extremadament simplistes, esbiaixats i falsaris, s'hi amaga un profund menyspreu cap als propis votants, a qui tan sols es veuen en cor de mobilitzar apel·lant a una por primària cap a la dreta, sense oferir res de consistent com a alternativa. En el fons, entre el centredreta i el centreesquerra europeus no existeix un gran abisme ideològic, sinó diferències de matís, que a l'hora de governar encara resulten més difuses. Un element clau per a la mobilització de l'esquerra enfront del PP a l'estat espanyol va ser el suport
d'Aznar a la invasió de
l'Iraq, i en canvi el govern de centredreta francès, quan en
Chirac era el president de la República, va ser un dels màxims
oponents d'aquella aventura militar, impulsada també pel laborista
Tony Blair. És difícil establir grans fronteres entre l'esquerra i la dreta europees, deixant de banda, és clar, les opcions extremes. En aquest context la distinció entre uns i altres es pot basar en polítiques i compromisos concrets, o bé, i aquesta és la línia preferent dels socialistes espanyols i catalans, en la identitat política, que posa èmfasi en proclames de progressisme, esquerra, polítiques socials i exaltació de la dona, en la
demonització de l'adversari dretà, en la confrontació amb l'episcopat conservador, i en guarniments estètics com ara el suport d'elements del món de la faràndula. Votar socialista no és tant l'expressió d'una confiança en una capacitat de govern, ni en unes polítiques concretes, sinó l'afirmació d'una identitat política que sobretot es manifesta en el rebuig cap a allò que es descriu com la identitat política del principal adversari. En bona mesura es podria dir el mateix del PP, però com que, ara mateix, pren el pèl a menys catalans, no cal esmerçar-hi tants esforços. No els és exclusiu, però tinc la impressió que tant la direcció del
PSC com la del PSOE tenen un nivell polític i intel·lectual inferior al que tenien anys
enrere. Són polítics professionals, molt professionals en l'art de guanyar eleccions i posicions de poder, però molt mediocres en l'exercici d'aquest poder. La capacitat de seducció d'en
Zapatero ha estat
sobradament acreditada, tant respecte a l'electorat com als suports parlamentaris, i la freda determinació d'en
Montilla és innegable des del moment que va encapçalar la candidatura a la Generalitat amb la convicció que no guanyaria les eleccions, però que en tenia prou amb una majoria
tripartita per fer-se amb la presidència. Malgrat que els estils són diferents, la pobresa de contingut dels seus discursos és la mateixa, una pobresa que òbviament també es trasllada als seus missatges de campanya, de baixa intensitat neuronal però sovint efectistes. He de reconèixer que el seu èxit m'ha fet replantejar seriosament la meva antiga fe en una ciutadania cada dia més culta, racional i desvetllada.
Demà toca anar a votar en Tremosa i la tota la llista que presenta CiU, juntament amb altres forces polítiques, a les eleccions europees. CiU ha fet una bona campanya, que ha assenyalat els reptes estratègics del país i el paper que ens toca fer al Parlament Europeu, però segur que per a molta gent ha quedat colgada sota la campanya per a gent curteta del PSC i els exabruptes espanyolistes del PP. No tinc present cap enquesta seriosa circumscrita a l'àmbit de Catalunya, per tant el component enigmàtic dels resultats és més elevat que de costum, tanmateix estic convençut que CiU obtindrà un recolzament substancialment superior al que va recollir l'any 2004, quan el bocamoll d'en Guardans va quedar per darrera de socialistes i populars al Principat, i també vull pensar que, després d'insultar reiteradament la intel·ligència de l'electorat, tant amb els seus fets als governs català i espanyol com amb la seva propaganda demagògica i barroera, els socialistes rebran algun correctiu a casa nostra, tot i que possiblement moderat. Fa massa anys que el PSOE, i sobretot el PSC, viuen de l'animadversió, sovint justificada, que provoca el Partit Popular, no tan sols entre la gent d'esquerres, sinó també entre molta gent d'allò que anomenaríem el centre ampli. En Zaragoza n'és conscient i ha volgut maximitzar aquest efecte, amb un èxit innegable en les darreres eleccions estatals i amb un efecte encara no comprovat en la present contesa. Rere aquests missatges extremadament simplistes, esbiaixats i falsaris, s'hi amaga un profund menyspreu cap als propis votants, a qui tan sols es veuen en cor de mobilitzar apel·lant a una por primària cap a la dreta, sense oferir res de consistent com a alternativa. En el fons, entre el centredreta i el centreesquerra europeus no existeix un gran abisme ideològic, sinó diferències de matís, que a l'hora de governar encara resulten més difuses. Un element clau per a la mobilització de l'esquerra enfront del PP a l'estat espanyol va ser el suport d'Aznar a la invasió de l'Iraq, i en canvi el govern de centredreta francès, quan en Chirac era el president de la República, va ser un dels màxims oponents d'aquella aventura militar, impulsada també pel laborista Tony Blair. És difícil establir grans fronteres entre l'esquerra i la dreta europees, deixant de banda, és clar, les opcions extremes. En aquest context la distinció entre uns i altres es pot basar en polítiques i compromisos concrets, o bé, i aquesta és la línia preferent dels socialistes espanyols i catalans, en la identitat política, que posa èmfasi en proclames de progressisme, esquerra, polítiques socials i exaltació de la dona, en la demonització de l'adversari dretà, en la confrontació amb l'episcopat conservador, i en guarniments estètics com ara el suport d'elements del món de la faràndula. Votar socialista no és tant l'expressió d'una confiança en una capacitat de govern, ni en unes polítiques concretes, sinó l'afirmació d'una identitat política que sobretot es manifesta en el rebuig cap a allò que es descriu com la identitat política del principal adversari. En bona mesura es podria dir el mateix del PP, però com que, ara mateix, pren el pèl a menys catalans, no cal esmerçar-hi tants esforços. No els és exclusiu, però tinc la impressió que tant la direcció del PSC com la del PSOE tenen un nivell polític i intel·lectual inferior al que tenien anys enrere. Són polítics professionals, molt professionals en l'art de guanyar eleccions i posicions de poder, però molt mediocres en l'exercici d'aquest poder. La capacitat de seducció d'en Zapatero ha estat sobradament acreditada, tant respecte a l'electorat com als suports parlamentaris, i la freda determinació d'en Montilla és innegable des del moment que va encapçalar la candidatura a la Generalitat amb la convicció que no guanyaria les eleccions, però que en tenia prou amb una majoria tripartita per fer-se amb la presidència. Malgrat que els estils són diferents, la pobresa de contingut dels seus discursos és la mateixa, una pobresa que òbviament també es trasllada als seus missatges de campanya, de baixa intensitat neuronal però sovint efectistes. He de reconèixer que el seu èxit m'ha fet replantejar seriosament la meva antiga fe en una ciutadania cada dia més culta, racional i desvetllada.
Comentaris