Hi ha un personatge clau en el procés de
desnaturalització de l'estatut d'autonomia aprovat pel Parlament el dia 30 de setembre de 2005:
José Montilla, l'home que l'endemà mateix, sent el màxim dirigent del
PSC i ministre del govern espanyol, va anunciar una bateria d'esmenes contra el text que el seu partit havia avalat a Barcelona, i l'home que com a president de la Generalitat ha acceptat un finançament que incompleix de forma flagrant l'Estatut que va ser aprovat al final del tràmit. Des d'Esquerra, i també des d'altres àmbits
tripartidistes,
s'assenyala l'Artur Mas com el responsable català de la retallada de l'Estatut, quan en realitat és qui en va salvar uns eixos fonamentals després de les passades de ribot a què el va sotmetre el partit socialista, no sense la
col·laboració d'una ERC oberta retallar el que calgués, fins que en Mas es va fer la foto a la Moncloa. El polític català que va liderar l'atac contra l'estatut va ser
Montilla, amb la
col·laboració de sequaços com en Miquel
Iceta, que en les negociacions a Madrid seia al costat de l'estat. La prova del col·lapse mental d'una part del catalanisme es va produir quan després, els mateixos que s'havien oposat a l'Estatut per insuficient-en realitat, recordem-ho, per la pressió de les bases i perquè qui s'havia fet la foto havia estat en Mas i no pas ells-, van convertir en Montilla en president de la Generalitat. La nova fita en aquest procés de degradació política s'ha produït amb l'acceptació, pretesament entusiasta, d'un acord de finançament que no és altra cosa que una nova punyalada contra les millores, òbviament limitades, introduïdes per l'estatut de 2006. L'èxit d'en José Montilla és el gran enigma de la política catalana: com un home com aquest- i no em refereixo al seu origen andalús, com voldrien els socialistes, sinó a les seves "dots" intel·lectuals i de lideratge i a la seva trajectòria aliena, i a voltes contrària, al catalanisme, ha esdevingut president de la Generalitat, amb el suport incondicional d'un partit que es diu independentista.
Hi ha un personatge clau en el procés de desnaturalització de l'estatut d'autonomia aprovat pel Parlament el dia 30 de setembre de 2005: José Montilla, l'home que l'endemà mateix, sent el màxim dirigent del PSC i ministre del govern espanyol, va anunciar una bateria d'esmenes contra el text que el seu partit havia avalat a Barcelona, i l'home que com a president de la Generalitat ha acceptat un finançament que incompleix de forma flagrant l'Estatut que va ser aprovat al final del tràmit. Des d'Esquerra, i també des d'altres àmbits tripartidistes, s'assenyala l'Artur Mas com el responsable català de la retallada de l'Estatut, quan en realitat és qui en va salvar uns eixos fonamentals després de les passades de ribot a què el va sotmetre el partit socialista, no sense la col·laboració d'una ERC oberta retallar el que calgués, fins que en Mas es va fer la foto a la Moncloa. El polític català que va liderar l'atac contra l'estatut va ser Montilla, amb la col·laboració de sequaços com en Miquel Iceta, que en les negociacions a Madrid seia al costat de l'estat. La prova del col·lapse mental d'una part del catalanisme es va produir quan després, els mateixos que s'havien oposat a l'Estatut per insuficient-en realitat, recordem-ho, per la pressió de les bases i perquè qui s'havia fet la foto havia estat en Mas i no pas ells-, van convertir en Montilla en president de la Generalitat. La nova fita en aquest procés de degradació política s'ha produït amb l'acceptació, pretesament entusiasta, d'un acord de finançament que no és altra cosa que una nova punyalada contra les millores, òbviament limitades, introduïdes per l'estatut de 2006. L'èxit d'en José Montilla és el gran enigma de la política catalana: com un home com aquest- i no em refereixo al seu origen andalús, com voldrien els socialistes, sinó a les seves "dots" intel·lectuals i de lideratge i a la seva trajectòria aliena, i a voltes contrària, al catalanisme, ha esdevingut president de la Generalitat, amb el suport incondicional d'un partit que es diu independentista.
Comentaris