He aprofitat aquest primer cap de setmana d'agost per empassar-me la primera temporada completa de "
The West Wing". N'havia sentit a
parlar molt bé, però fins ara no n'havia vist cap episodi. És molt bona, distreta i amena, i permet endinsar-se en les
interioritats de la Casa Blanca i els seus processos, no sempre fàcils de seguir. Mai no havia vist tanta bondat concentrada en una oficina, en aquest cas la del president dels Estats Units. Tots són sant barons, fins i tot si fan alguna malesa contra l'oposició sempre està justificada pels valors superiors que defensa el president Bartlet, premi Nobel en economia, catòlic i progressista, benevolent i divertit, amb alguns cops de geni. Suposo que els guionistes es van proposar descriure com seria el seu president ideal, sense renunciar a un nivell de realisme que fes creïble el serial. I els grans debats, almenys en aquesta primera temporada, són a l'entorn de l'agenda "liberal", és a dir
progressista, nord-americana: que si la pena de mort, que si l'admissió dels gais a l'exèrcit, que si la repressió dels crims d'odi, que si la limitació de l'accés a les armes de foc, que si la reparació econòmica de l'esclavatge, que si l'educació sexual a les escoles i la
despenalització del consum de drogues i la seva substitució per programes de
desintoxicació. I els membres de l'"
staff"
presidencial, tot i que
sobrecarregats de feina, encara tenen temps de fer-se amics d'una prostituta de luxe, que és clar, ho fa per pagar-se la carrera de dret, o bé per muntar-li un funeral amb guàrdia d'honor a un sense sostre desconegut, que havia estat condecorat a la guerra de Corea. Per acabar-ho d'arrodonir l'assistent negre del president s'embolica amb la seva filla, amb
consentiment presidencial, i els més dolents de tots són els blancs racistes. Només quan es tracta d'adoptar represàlies militars contra els atacs de Síria o de
l'Iraq el president Bartlet exhibeix una
extraordinària set de revenja, atenuada després pels consells d'uns militars partidaris d'actuacions més mesurades. I si bé el seu enfocament de la política interna és d'un exemplar idealisme pràctic i racional, la seva visió de les relacions amb l'exterior té una innegable component
imperialista,
especialment quan reclama per als ciutadans nord-americans el mateix respecte que es tributava als ciutadans romans durant l'època de l'Imperi Romà arreu del món conegut. En definitiva, una excel·lent ficció televisiva, que ofereix un curs accelerat en política dels EUA i retrata un idealisme, d'esquerres per als estàndards nord-americans, que no renuncia a exercir la seva
superioritat moral i militar sobre la resta del planeta. Avui mateix me'n compraré la segona temporada per "www.amazon.co.uk", que la té a un preu molt assequible.
He aprofitat aquest primer cap de setmana d'agost per empassar-me la primera temporada completa de "The West Wing". N'havia sentit a parlar molt bé, però fins ara no n'havia vist cap episodi. És molt bona, distreta i amena, i permet endinsar-se en les interioritats de la Casa Blanca i els seus processos, no sempre fàcils de seguir. Mai no havia vist tanta bondat concentrada en una oficina, en aquest cas la del president dels Estats Units. Tots són sant barons, fins i tot si fan alguna malesa contra l'oposició sempre està justificada pels valors superiors que defensa el president Bartlet, premi Nobel en economia, catòlic i progressista, benevolent i divertit, amb alguns cops de geni. Suposo que els guionistes es van proposar descriure com seria el seu president ideal, sense renunciar a un nivell de realisme que fes creïble el serial. I els grans debats, almenys en aquesta primera temporada, són a l'entorn de l'agenda "liberal", és a dir progressista, nord-americana: que si la pena de mort, que si l'admissió dels gais a l'exèrcit, que si la repressió dels crims d'odi, que si la limitació de l'accés a les armes de foc, que si la reparació econòmica de l'esclavatge, que si l'educació sexual a les escoles i la despenalització del consum de drogues i la seva substitució per programes de desintoxicació. I els membres de l'"staff" presidencial, tot i que sobrecarregats de feina, encara tenen temps de fer-se amics d'una prostituta de luxe, que és clar, ho fa per pagar-se la carrera de dret, o bé per muntar-li un funeral amb guàrdia d'honor a un sense sostre desconegut, que havia estat condecorat a la guerra de Corea. Per acabar-ho d'arrodonir l'assistent negre del president s'embolica amb la seva filla, amb consentiment presidencial, i els més dolents de tots són els blancs racistes. Només quan es tracta d'adoptar represàlies militars contra els atacs de Síria o de l'Iraq el president Bartlet exhibeix una extraordinària set de revenja, atenuada després pels consells d'uns militars partidaris d'actuacions més mesurades. I si bé el seu enfocament de la política interna és d'un exemplar idealisme pràctic i racional, la seva visió de les relacions amb l'exterior té una innegable component imperialista, especialment quan reclama per als ciutadans nord-americans el mateix respecte que es tributava als ciutadans romans durant l'època de l'Imperi Romà arreu del món conegut. En definitiva, una excel·lent ficció televisiva, que ofereix un curs accelerat en política dels EUA i retrata un idealisme, d'esquerres per als estàndards nord-americans, que no renuncia a exercir la seva superioritat moral i militar sobre la resta del planeta. Avui mateix me'n compraré la segona temporada per "www.amazon.co.uk", que la té a un preu molt assequible.
Comentaris