Edward "Chappaquiddick" Kennedy

Si la mort d'Edward Kennedy s'hagués acollit amb respecte i discreció no caldria parlar-ne més, però quan la seva defunció ha engegat un cor d'elogis desmesurats, quan el mateix president Obama l'ha qualificat d'"heroi tendre i amable", cal tornar a Chappaquiddick, l'illa on, el 18 de juliol de 1968, el senador de Massachussets va perdre el control del seu vehicle i va caure des d'un pont a l'aigua. Edward no anava sol, l'acompanyava Mary Jo Kopechne, de 28 anys, que havia sortit amb ell de la festa privada que se celebrava en aquella mateixa illa per homenatjar les noies que, com ella, havien treballat amb Robert Kennedy durant les primàries demòcrates d'un any abans, fins que el candidat fou assassinat. Quan el cotxe va caure a l'aigua el senador en va poder sortir, però la seva acompanyant no. En Ted se'n va tornar a la festa per, discretament, demanar l'ajuda de dos amics que el van acompanyar fins al lloc de l'accident i van intentar treure'n la noia. No ho van aconseguir i se'n van anar, els amics cap a la casa d'on havien vingut i en Ted cap al seu hotel, situat fora de l'illa, on, segons declaració posterior d'ell mateix, hi va arribar nedant. El jove Kennedy es va instal·lar a la seva cambra, es va queixar a l'administració de l'hotel del soroll que feien els assistents a una festa i es va posar a domir. Cap a les vuit del matí dos pescadors van trobar el seu cotxe enfonsat a l'aigua, on romania el cadàver de Mary Jo. Des de la nit anterior en Ted no s'havia posat en contacte amb la policia, i no ho va fer fins a les 10 del matí, quan es va personar a la comissaria i va fer-hi una declaració seguint els consells del seu advocat. Segons un bussejador que va intervenir en la recuperació del vehicle sinistrat, Mary Jo hauria pogut salvar la vida si immediatament després de l'accident s'hagués avisat la policia i s'hagués activitat un operatiu de rescat. Quan el cotxe es va submergir hi restava una bombolla d'aire que va permetre que Mary Jo hi sobrevisqués dues hores més. El germà petit i darrer supervivent masculí dels glamourosos Kennedy va actuar com un rata, va preferir salvar la seva pell política a fer tots els possibles per salvar la seva acompanyant nocturna. El seu capteniment va ser criminal, però sobretot va exhibir una absoluta misèria moral. En Ted tenia motius de preocupació, acabava de patir un accident de circulació després de sortir d'una festa privada on se servia alcohol, on hi assistien sis homes influents i sis joves secretàries, on no hi era la seva esposa, que estava embarassada i al llit per evitar perdre la criatura, i d'on en va sortir, abans que s'acabés, acompanyat d'una de les assistents. L'accident en si mateix va ser error tràgic, fruit d'una irresponsabilitat greu, sobretot tractant-se d'un senador de 37 anys d'edat, un error que hauria pogut tenir conseqüències penals. Ara bé el que revela una absoluta misèria moral és el capteniment d'en Ted després de sortir de l'aigua: la discreció, i no pas la resposta més efectiva a l'emergència, va esdevenir la seva prioritat. El coneixement dels fets per l'opinió pública va desfermar un gran escàndol, però en Ted se'n va sortir amb una condemna a dos mesos de presó-que es va suspendre- per haver abandonat el lloc de l'accident. En les següents eleccions al Senat va tornar a ser escollit per una majoria dels electors de Massachussets. L'ombra de Chappaquiddick l'ha acompanyat tota la vida, i segurament ha impedit que mai pogués arribar a ser elegit candidat a la presidència, tot i que l'any 1980 ho va intentar. Però no ha impedit que durant els quaranta anys següents fos reelegit senador reiteradament i exercís una influència determinant, tant al Congrés com en la política nord-americana en general. No tot el que se n'està dient aquests dies eludeix "Chappaquiddick", ni altres episodis, previs i posteriors, d'abús de l'alcohol i fins i tot d'assetjament sexual, però és fàcil detectar un intent de contraposar la seva llarga i sovint exitosa carrera legislativa als aspectes foscos de la seva vida privada, per obtenir-ne un balanç positiu. Però per molt brillant que hagi estat la seva trajectòria política, no es pot ocultar a ningú que, malgrat haver jugat el paper de campió de les causes progressistes i de defensar els drets dels més desvalguts, l'èxit d'aquest Kennedy és inimaginable sense l'enorme influència de la seva rica família i el prestigi d'un cognom lligat a un president mític, assassinat en ple mandat, i al seu germà Robert, assassinat tot just quan acabava de guanyar les primàries del Partit Demòcrata a Califòrnia. Quin altre personatge hauria pogut sobreviure políticament a un escàndol com el de "Chappaquiddick?. Per menys del que va fer el senador d'altres han patit presó o han vist les seves carreres i fins i tot les seves vides arruïnades. I Mary Jo hi va deixar la pell. En tota aquesta història hi trobo a faltar un acte de contrició autèntic, no simplement una declaració pública. Potser el més digne hauria estat dimitir del seu càrrec en aquell moment i, si tan forta era la seva vocació, tornar a la política al cap d'uns anys. Sovint s'ha comparat la famíla Kennedy amb les famílies reials europees, i la impunitat de què gaudeixen és una de les proves més patents d'aquesta similitud.