Es miri com es miri el retorn a Líbia
d'Abdel Basset Ali
al-Megrahi, l'únic condemnat per l'atemptat de
Lockerbie - que, recordem-ho novament, va provocar la mort de 270 persones-, és un insult per a les famílies de les víctimes. Hi ha una
argumentació presumptament humanitarista que sempre posa l'èmfasi en els drets del criminal i passa per damunt dels drets de les víctimes. No tots els crims són iguals, un acte terrorista com el que va causar l'explosió del vol de la
Pan Am l'any 1988 és un assassinat massiu a sang freda, que ha generat una quantitat enorme de dolor. No es trencaria cap principi humanitari si
Megrahi s'estés a Escòcia fins a la seva mort, rebent l'atenció sanitària que fos adequada. Tot el contrari, per compassió envers les famílies de les víctimes aquesta hauria estat la millor opció. El secretari de Justícia escocès ha assumit tota la
responsabilitat per la decisió, amb un discurs que, de tant insistir en els valors humanitaris que segons ell
caracteritzen el seu país, sembla que vulgui utilitzar la bandera d'Escòcia com a escut contra les crítiques, una bandera ultratjada pels libis que en van fer ús per rebre el terrorista com un heroi. Tot aquest afer fa pudor, el govern britànic se'n vol rentar les mans, però hi ha indicis raonables, començant per les paraules de
Gaddafi i seguint pels innegables interessos d'empreses energètiques britàniques per fer negocis amb Líbia, que l'executiu de
Gordon Brown no va ser aliè a la decisió d'Edimburg, i pel que fa al govern escocès el
New York
Times no s'ha estat d'assenyalar que el mateix primer ministre,
Alex Salmond, havia treballat com a economista per a empreses petrolieres i podria tenir interès en situar empreses escoceses en una posició d'avantatge en el repartiment del pastís petrolífer i
gasístic libi. De tot l'escàndol hi ha un element que no he sentit esmentat enlloc, però que té una importància cabdal per al
nacionalisme escocès: l'última cosa que convé a un govern que vol plantejar un referèndum
d'autodeterminació per portar el seu país a la
independència és l'enemistat del govern dels EUA i la indignació de la seva opinió pública. Aquest és un factor que el compassiu secretari de justícia
MacAskill no va
tenir en compte, revelant així una greu
incompetència política. Quan una nació aspira a la
independència el seu govern no es pot permetre errors que provoquin la indignació de la
superpotència nord-americana.
L'alliberament del responsable de la mort de 189 nord-americans no és un motiu suficient perquè els EUA es neguin a reconèixer una eventual declaració
d'independència escocesa, però sens dubte és un pal a la roda que s'haurien pogut estalviar amb una petita dosi de sentit comú.
Es miri com es miri el retorn a Líbia d'Abdel Basset Ali al-Megrahi, l'únic condemnat per l'atemptat de Lockerbie - que, recordem-ho novament, va provocar la mort de 270 persones-, és un insult per a les famílies de les víctimes. Hi ha una argumentació presumptament humanitarista que sempre posa l'èmfasi en els drets del criminal i passa per damunt dels drets de les víctimes. No tots els crims són iguals, un acte terrorista com el que va causar l'explosió del vol de la Pan Am l'any 1988 és un assassinat massiu a sang freda, que ha generat una quantitat enorme de dolor. No es trencaria cap principi humanitari si Megrahi s'estés a Escòcia fins a la seva mort, rebent l'atenció sanitària que fos adequada. Tot el contrari, per compassió envers les famílies de les víctimes aquesta hauria estat la millor opció. El secretari de Justícia escocès ha assumit tota la responsabilitat per la decisió, amb un discurs que, de tant insistir en els valors humanitaris que segons ell caracteritzen el seu país, sembla que vulgui utilitzar la bandera d'Escòcia com a escut contra les crítiques, una bandera ultratjada pels libis que en van fer ús per rebre el terrorista com un heroi. Tot aquest afer fa pudor, el govern britànic se'n vol rentar les mans, però hi ha indicis raonables, començant per les paraules de Gaddafi i seguint pels innegables interessos d'empreses energètiques britàniques per fer negocis amb Líbia, que l'executiu de Gordon Brown no va ser aliè a la decisió d'Edimburg, i pel que fa al govern escocès el New York Times no s'ha estat d'assenyalar que el mateix primer ministre, Alex Salmond, havia treballat com a economista per a empreses petrolieres i podria tenir interès en situar empreses escoceses en una posició d'avantatge en el repartiment del pastís petrolífer i gasístic libi. De tot l'escàndol hi ha un element que no he sentit esmentat enlloc, però que té una importància cabdal per al nacionalisme escocès: l'última cosa que convé a un govern que vol plantejar un referèndum d'autodeterminació per portar el seu país a la independència és l'enemistat del govern dels EUA i la indignació de la seva opinió pública. Aquest és un factor que el compassiu secretari de justícia MacAskill no va tenir en compte, revelant així una greu incompetència política. Quan una nació aspira a la independència el seu govern no es pot permetre errors que provoquin la indignació de la superpotència nord-americana. L'alliberament del responsable de la mort de 189 nord-americans no és un motiu suficient perquè els EUA es neguin a reconèixer una eventual declaració d'independència escocesa, però sens dubte és un pal a la roda que s'haurien pogut estalviar amb una petita dosi de sentit comú.
Comentaris