La vella burgesia catalana és espanyolista

Arran del cas Millet ha tornat a sortir a la palestra el costat fosc de la mítica  "burgesia catalana", fet que sovint serveix a propis i estranys per, de passada, intentar empastifar el catalanisme talment fossin la mateixa cosa. La burgesia al nostre país, i en general a l'Europa Occidental, ha estat molt important, sobretot quan es compara amb altres territoris peninsulars, no endebades Catalunya i el nord d'Itàlia són els únics indrets del sud d'Europa que van fer la revolució industrial. A casa nostra es va generar una burgesia autòctona feta de fabricants, comerciants i financers que, malgrat l'abscència de poder polític, va ser capaç de convertir Barcelona, i també altres ciutats catalanes, en un pol econòmic i cultural potent i alternatiu al del centre de l'estat, la qual cosa va facilitar la Renaixença i el posterior sorgiment del catalanisme polític. Una part d'aquesta burgesia va apostar pel catalanisme, però al mateix temps va ser la classe social que més es va espanyolitzar, un procés que va culminar després de la victòria franquista l'any 1939. A partir d'aquell moment la majoria dels qui encara conservaven el català com a llengua familiar es van passar el castellà definitivament, i tan sols uns pocs es van mantenir fidels al país. Que el pare de Fèlix Millet fos un dels fundadors d'Òmnium Cultural fa pensar que es comptava entre aquells que es van mantenir fidels, tot i que durant la guerra, esperonat també pel caos revolucionari establert a Catalunya, es va passar al bàndol feixista espanyol. L'esforç i els diners d'aquests pocs fidels, alguns dels quals eren burgesos de nova fornada i no pas de tota la vida, va ser clau per a la resistència a l'intent de genocidi cultural, però constituïen una minoria entre la burgesia catalana de més tradició. Posteriorment, ja iniciada l'etapa democràtica, es va identificar sistemàticament Convergència i Unió amb la burgesia catalana, i encara no fa gaire sentia com l'inefable Joan Tardà, d'ERC, feia una interpretació de la realitat política catalana basada en aquest tòpic. Tanmateix, aquesta burgesia catalana de llarga trajectòria, és a dir, els descendents de les velles famílies de l'alta societat catalana,  és el sector social no procedent de la immigració més allunyat del catalanisme, amb les digníssimes excepcions que es vulgui assenyalar. En Millet podia haver estat una d'aquestes excepcions, però com és ben sabut es va vendre a la secció catalana de la FAES a canvi d'una subvenció milionària per al Palau, un part de la qual ara podem suposar que devia acabar engruixint el seu patrimoni personal.