La metamorfosi de Reagrupament:d'Atenes a Esparta

Sóc convergent, però crec que una força política com Reagrupament és necessària, ara i aquí,  per canalitzar els vots dels "impacients", que altrament es podrien malmetre a l'abstenció o, encara pitjor, podrien anar a ERC o a coses més estrambòtiques, com ara les CUP.  Molt abans que aparegués Reagrupament jo mateix  havia escrit en aquest blog sobre aquest espai sobiranista que ha estat abandonat per ERC amb la seva delirant "aposta estratègica" per cedir el poder del país al PSOE i que, alhora, té dificultats per identificar-se amb el discurs moderat de CiU. De la mateixa manera que  espero i desitjo que de les futures eleccions al Parlament CiU en surti victoriosa i amb prou força per governar en solitari,  també vull que el nou Parlament tingui una majoria absoluta nacionalista (encara que alguns reneguin d'aquesta denominació i optin per considerar-se tan sols independentistes), per a l'assoliment de la qual és necessària la mobilització electoral de tots els qui es creuen això de la nació catalana. Des d'aquesta perspectiva Reagrupament ens hi pot ajudar, encara que també presenta riscos innegables per a Convergència. He seguit amb interès i curiositat la gènesi d'aquesta nova entitat política, i amb perplexitat els fets del passat cap de setmana. La conclusió  és que  la militància de Reagrupament, en qüestió d'hores, ha deixat enrere les proclames assembleàries i ultrademocràtiques de la seva fundació i ha optat per la submissió a la voluntat del líder. La llavor del conflicte ja estava sembrada des del moment que el mateix Carretero, una vegada elegit president en una assemblea on s'havien aprovat unes ponències que eren un cant a la pluralitat interna, va proclamar la necessitat que Reagrupament esdevingués un exèrcit disciplinat. El conflicte va esclatar amb tota la seva magnitud el dissabte i en Carretero l'ha resolt amb una maniobra aparatosa i insòlita en la nostra democràcia, tot i que en el fons és de manual, amb la qual ha transformat tot el prestigi que ha acumulat entre les bases durant els darrers mesos en una força que li ha permès anorrear els dirigents díscols i assumir el poder absolut dins l'entitat. En quaranta-vuit hores Reagrupament ha deixat de ser el moviment independentista de bases, transversal, obert i participatiu de la seva fundació, per esdevenir un front independentista sotmès a un lideratge inqüestionable. Volien ser Atenes i han esdevingut Esparta, però amb un lideratge personal molt fort, en mans del lacònic metge de Puigcerdà. Com va escriure Carl Schmitt el sobirà és aquell que decideix quan es produeix l'estat d'excepció que permet deixar de banda l'imperi de la llei, en aquest cas dels estatuts, en nom de l'interès públic. He al·lucinat bastant tot llegint  algunes declaracions d'adhesió incondicional al líder que han escrit socis de l'entitat en els seus blogs, de la mateixa manera que he al·lucinat amb la campanya de desprestigi engegada contra en Carretero, segons la qual  l'origen de la lluita interna es trobaria en un afer de faldilles. Un rumor molt propi de l'"escola ERC", munició habitual de les guerres intestines del vell partit, on havien militat la majoria dels actuals dirigents actuals de Reagrupament . Una vegada assolit el poder total, en Carretero ja pot adaptar la seva entitat a les necessitats del seu candidat ideal, en un procés que, si es porta fins a les darreres conseqüències, pot resultar encara més inversemblant per als paràmetres habituals de la política del nostres país. Veurem si el doctor Carretero cedeix tot el poder acumulat a en Joan Laporta o, alternativament, els dos galls fan un intent de  de convivència harmònica en el mateix galliner. Esparta també tenia dos reis.  Ja cal que els analistes polítics esmolin el llapis, perquè aquí hi haurà teca.