Catalunya necessita victòries.
Aquesta entrada correspon al 10 de juliol:
Estem vivint temps paradoxals. El mes d'abril passat vam fer la consulta sobre la independència a la Palma i recordo que vam estar comentant, jo i dos voluntaris de més edat, com l'any 1931 Barcelona va celebrar la proclamació del República i l'any 39 els carrers de la mateixa ciutat es van omplir de gent que rebia calorosament les tropes franquistes, com durant els prop de quaranta anys següents la major part del país es va mantenir passiu i resignat, i com aquest mateix país es va manifestar massivament per la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia l'any 1977. A Catalunya hi ha de tot, i el carrer és enganyós. Òbviament hi ha un percentatge important de la nostra població que és recalcitrantment espanyolista, i això no és d'ara. Els que exhibeixen la "rojigualda" bàsicament són aquests, però després hi ha molts catalans d'una espanyolitat tèbia que vibren amb la "roja", i fins i tot catalanistes disposats a votar a favor de la independència que també ho fan. És una contradicció?, sens dubte, però que sigui contradictori no vol dir que no sigui comprensible. Qualsevol observador atent de l'espècie humana en coneix el caràcter gregari, la tendència a seguir el corrent principal, la necessitat d'afegir-se als guanyadors. Qui vol ser un perdedor? qui vol ser diferent?, doncs molts, molts estan disposats a separar-se de la massa i seguir el seu propi camí, però no pas la majoria. Ara mateix seguir la selecció espanyola és còmode i gratificant, principalment perquè guanya. En canvi desitjar la derrota d'Espanya perquè Catalunya no pot tenir seleccions pròpies demana un esforç mental i una capacitat de confrontació amb l'entorn molt superior. No em refereixo als qui fan la seva vida en àmbits catalanistes molt polititzats, on el corrent principal és un altre, estic parlant de la major part dels catalans, que han d'interactuar amb una realitat més complexa, i alhora són bombardejats constantment per la propaganda espanyolista, des de la més barroera fins a la més subtil. Avui anirem a la manifestació i en serem molts, però tan sols un petit percentatge dels habitants d'aquest país. El catalanisme exigeix dels catalans que dediquem la calorosa tarda d'un dissabte de juliol a caminar Passeig de Gràcia avall, amb uns resultats incerts pel que fa a l'èxit de l'acció, en canvi l'espanyolisme tan sols et demana que animis un equip de futbol guanyador des del sofà estant.
Estem vivint temps paradoxals. El mes d'abril passat vam fer la consulta sobre la independència a la Palma i recordo que vam estar comentant, jo i dos voluntaris de més edat, com l'any 1931 Barcelona va celebrar la proclamació del República i l'any 39 els carrers de la mateixa ciutat es van omplir de gent que rebia calorosament les tropes franquistes, com durant els prop de quaranta anys següents la major part del país es va mantenir passiu i resignat, i com aquest mateix país es va manifestar massivament per la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia l'any 1977. A Catalunya hi ha de tot, i el carrer és enganyós. Òbviament hi ha un percentatge important de la nostra població que és recalcitrantment espanyolista, i això no és d'ara. Els que exhibeixen la "rojigualda" bàsicament són aquests, però després hi ha molts catalans d'una espanyolitat tèbia que vibren amb la "roja", i fins i tot catalanistes disposats a votar a favor de la independència que també ho fan. És una contradicció?, sens dubte, però que sigui contradictori no vol dir que no sigui comprensible. Qualsevol observador atent de l'espècie humana en coneix el caràcter gregari, la tendència a seguir el corrent principal, la necessitat d'afegir-se als guanyadors. Qui vol ser un perdedor? qui vol ser diferent?, doncs molts, molts estan disposats a separar-se de la massa i seguir el seu propi camí, però no pas la majoria. Ara mateix seguir la selecció espanyola és còmode i gratificant, principalment perquè guanya. En canvi desitjar la derrota d'Espanya perquè Catalunya no pot tenir seleccions pròpies demana un esforç mental i una capacitat de confrontació amb l'entorn molt superior. No em refereixo als qui fan la seva vida en àmbits catalanistes molt polititzats, on el corrent principal és un altre, estic parlant de la major part dels catalans, que han d'interactuar amb una realitat més complexa, i alhora són bombardejats constantment per la propaganda espanyolista, des de la més barroera fins a la més subtil. Avui anirem a la manifestació i en serem molts, però tan sols un petit percentatge dels habitants d'aquest país. El catalanisme exigeix dels catalans que dediquem la calorosa tarda d'un dissabte de juliol a caminar Passeig de Gràcia avall, amb uns resultats incerts pel que fa a l'èxit de l'acció, en canvi l'espanyolisme tan sols et demana que animis un equip de futbol guanyador des del sofà estant.
Comentaris