Assange, Plame i Wilson

La coincidència en el temps de la publicació esglaonada de les filtracions de documents del servei exterior dels EUA amb la projecció als cinemes de la pel·lícula "Fair Game"(Caza a la espía), ens permet reflexionar les activitats d'Assange des d'una perspectiva diferent. La pel·lícula narra el cas "Valerie Plame", que es va produir quan membres de l'administració Bush van filtrar a la premsa que la senyora Valerie Plame era agent de la CIA, com a represàlia pel fet que el seu marit, l'exdiplomàtic Joe Wilson, havia escrit un article en què revelava que, contràriament a les afirmacions del president Bush, no hi havia cap evidència que el règim de Saddam Hussein hagués adquirit urani a Níger.  La filtració va suposar la condemna d'"Scooter" Libby, el cap de gabinet del Vicepresident Dick Cheney, a qui es va assenyalar com a principal responsable d'haver comunicat a un periodista quina era la professió de la senyora Plame, una informació que en fer-se pública posava en perill la vida de l'agent  i dels seus col·laboradors així  com l'èxit de les operacions en què estava treballant. De fet a la pel·lícula es veu com una conseqüència directa va ser la mort d'uns científics iraquians a qui l'agent Plame s'havia compromès a treure de Bagdad després de la invasió nord-americana i a qui una vegada apartada del servei ja no va poder salvar. Veient el film et queda clar que els dolents són els filtradors , en aquest cas l'administració Bush, l'agent secreta és la víctima, i el bo és en Joe Wilson, perquè posa al descobert una de les mentides amb què es va pretendre justificar l'atac contra l'Iraq.  Si apliquem l'esquema a la política de filtració massiva seguida per Julian Assange i Wikileaks trobarem que molt sovint  pot fer el paper de Joe Wilson,  quan descobreix determinades mentides del poder, però de la mateixa manera pot fer el paper d' "Scooter" Libby i fer públiques informacions que posen en perill la vida de persones o els interessos de països democràtics enfront d'altres potències de qui no se'n coneix la documentació secreta. El poder s'ha de sotmetre a un principi general de transparència que admet excepcions, i eliminar-les totes, tal com semblen pretendre Assange i els seus seguidors, pot tenir pitjors conseqüències que les que es deriven de mantenir en secret certes informacions.  No podem censurar tot allò que ha fet Wikileaks,  però tampoc donar-ho tot per bo. En la mesura que vivim en sistemes democràtics i de dret hem d'esperar que respecte a les filtracions s'apliquin les lleis que sobre secrets oficials corresponguin, que determinen quines filtracions constitueixen un delicte, qui en són els responsables i quines són les penes aplicables. Si d'acord amb la legislació vigent les activitats de Wikileaks  en algun cas són delictives cal esperar que els seus responsables siguin jutjats i condemnats en conseqüència. Altrament cal mirar-se amb molta prevenció aquestes estranyes acusacions de violació cursades per dues amants ocasionals del senyor Assange, que tenen tota la pinta de ser un muntatge per destruir el personatge sense entrar en el fons de l'afer, que és la legalitat o il·legalitat de les accions d'obtenció, manipulació i difusió de la informació que ha fet Wikileaks. Assange i els seus socis han creat un nou fenomen que se situa en un terreny relliscós, en una zona fosca i ambigua, on  tant les condemnes radicals com les adhesions incondicionals erren el tret.