Del socialisme metrosexual a la militarització del control aeri

Una de les claus, poc esmentada, de la desfeta que va patir el PSC-PSOE el 28N rau en el descrèdit absolut d'en Rodríguez Zapatero, sobretot entre molts dels seus antics votants. Estic convençut que la participació del president espanyol en la campanya electoral catalana va tenir un efecte mobilitzador per a tots aquells que li tenen ganes i que potser no estaven molt motivats per unes eleccions al Parlament, però que hi van veure una oportunitat per castigar el PSOE, alhora que contribuïen a desallotjar el tripartit.  En els darrers temps he conegut gent que odia en Zapatero, no perquè el culpin de la crisi, que tothom sap que és internacional,  sinó per la forma com hi ha reaccionat, per la sensació d'absoluta incompetència que transmet en una hora de gran dificultat. El PSOE va guanyar les eleccions espanyoles  de 2004 com a alternativa al conservadorisme autoritari del segon mandat de José María Aznar, i Rodriguez Zapatero es va permetre el luxe, gràcies a la creixent bombolla immobiliària, de dedicar-se a una agenda centrada en qüestions d'una gran força simbòlica però amb poca repercussió sobre l'economia de l'estat o sobre la vida quotidiana de la majoria de la població,  ja fos la retirada de les tropes de l'Iraq, l'establiment del matrimoni homosexual o la llei de paritat de gènere. Si el PSOE de la llarga etapa felipista havia desdibuixat el seu perfil ideològic per respondre a les urgències històriques de l'homologació europea de l'estat, el PSOE de ZP es va permetre jubilar la vella guàrdia de polítics pragmàtics i bregats i  promoure un estol de pesos ploma al capdavant dels ministeris, primant l'efecte estètic de conformar un govern paritari i de perfil progressista per damunt de la idoneïtat de les persones triades per als seus càrrecs.  Es va establir un règim de socialisme metrosexual, més preocupat per la imatge de modernitat i progressisme que per les qüestions que afecten el nucli dur de la governació d'un estat, liderat per un frívol que pretenia dir a tothom, menys als sectors més conservadors, el que volia sentir, una actitud que inicialment li va anar molt bé però que després se li ha girat en contra. En quant a les propostes de caràcter més estructural, com ara la llei de la dependència, les dificultats de la seva aplicació han posat de manifest que al seu dia es va fer malament i sense les previsions necessàries.  Pel que fa al nou Estatut de Catalunya, la pressió exercida pel PSOE per retallar-lo va posar en evidència la poca fiabilitat de les paraules d'en Zapatero, que abans de ser president havia pronunciat el seu mític "apoyaré" al Palau Sant Jordi.  Posteriorment, el llarg i accidentat camí seguit pel text al Tribunal Constitucional va deixar en evidència la manca de compromís del govern de l'estat en la defensa d'una llei orgànica aprovada a les Corts de Madrid  i en referèndum a Catalunya. Tot i així, l'aprovació de l'Estatut va permetre que Zapatero es presentés a les eleccions legislatives de 2008 com l'amic de Catalunya, versus un PP en plena croada anti-estatutària, una imatge que alguna cosa va tenir a veure amb el magnífic resultat, 25 diputats, que els socialistes van obtenir al nostre país, una aportació decisiva per guanyar les eleccions de nou. Quan la crisi, que el mateix govern havia negat tres vegades o més abans del cant del gall de les eleccions, va començar a fer-se notar amb força, el socialisme metrosexual va intentar adaptar-se al nou entorn gastant-se més del que tenia, per mantenir i fins i tot augmentar el seu ritme de vida, amb l'esperança, basada en un keynesianisme ressuscitat, que amb l'impuls de la despesa pública se sortiria del forat. Però sense diners és impossible mantenir un estil de vida metrosexual, i seguir pel mateix camí posava en perill l'estabilitat econòmica d'Europa. En Zapatero, fidel  al seu estil, afirmava al mes de febrer que malgrat la crisi no tocaria les prestacions socials, i a primers de maig assegurava que no pensava accelerar la reducció del dèficit públic per no comprometre el creixement econòmic.Tot d'una, el 12 de maig, va anunciar la més gran retallada social des de l'inici de la democràcia. El canvi  imposat pel directori europeu va actuar com un torpede contra la línia de flotació del govern espanyol, obligat a rectificar radicalment la seva orientació i deixat en la més absoluta evidència. Després la cosa ha anat a més, Zapatero ha hagut de recórrer a pesos pesants com Rubalcaba, Jaúregui i el mateix Pepe Blanco, i prescindir d'algunes de les seves apostes femenines més destacades. La indumentària metrosexual s'ha desat a l'armari i la severitat de l'estil clàssic torna a campar pels despatxos ministerials, augmentada fins i tot per les urgències del moment, ara amb un declaració de l'estat d'alarma i la militarització del control aeri, decisions insòlites des de la Transició que, ves per on, han estat adoptades pel govern d'un home que algú havia anomenat Bambi.