El canvi ja ha començat

Amb la investidura de l'Artur Mas com a president de Catalunya es pot ben dir que el canvi ja ha començat, tot i que per conèixer-ne total la seva dimensió haurem d'esperar els propers dies, quan es configuri el nou govern. És important que a Catalunya l'alternança política hagi estat possible i que una força política com CiU, que segons antics profetes estava destinada a desaparèixer una vegada fora del poder, hagi demostrat plenament que el seu estel no és fugaç i que la centralitat política del país és  ocupada pel nacionalisme. M'ha agradat que no hagi estat necessària l'abstenció del PP perquè Artur Mas resultés escollit, la deriva anticatalana d'aquest partit en fa un soci molt indesitjable, si bé no es pot descartar que en el futur s'hi puguin acordar qüestions que no afectin la identitat nacional. El pacte de mínims amb el PSC era lògic, al capdavall és un partit que aspira a ocupar la centralitat i l'escenificació d'una confrontació total amb CiU no sembla que en aquests moments sigui la millor estratègia. Per la seva part ERC està massa desorientada després dels seus desastrosos resultats electorals. Encara no saben quin posició ocuparan en el nou escenari català, sobretot tenint en compte el col·lapse absolut de la seva aposta estratègica per l'eix d'esquerres i l'aparició d'un competidor en l'àmbit més estrictament independentista com Solidaritat Catalana.    No puc evitar parlar novament d'ERC, al capdavall hi vaig militar a principis dels noranta i la seva aposta estratègica pel tripartit va representar portar a la pràctica els plantejaments pels quals me'n vaig anar allunyant fins a donar-me'n de baixa el 1995. En aquest sentit la proposta de Solidaritat Catalana tampoc no suposa cap novetat rellevant, és molt similar a la de l'ERC de l'any 1992, quan es va presentar a les eleccions sota el lema "Cap al a independència". La idea de front independentista transversal era la preferida per l'Àngel Colom, però en Carod, en Puigcercós i tots els altres que li van segar l'herba sota els peus, van maldar sempre per emfasitzar la identitat esquerrana del partit. Penso que tant una estratègia com l'altra són errònies, l'esquerrana per reduccionista, i la independentista transversal perquè no és sostenible a mitjà termini. Suposo que per això em sento còmode a CDC, perquè malgrat no ser un partit doctrinalment independentista fa un plantejament gradualista, inclusiu i sense límits, que considero el més útil i eficaç per a la causa nacional.