Ja pots dur-lo a la font, que si l'ase no vol beure...

La patacada d'ERC ha estat descomunal, superior a la que jo mateix m'esperava que tindrien. En Puigcercós no ha fet una mala campanya però el nivell de descrèdit del partit era insalvable. L'aposta estratègica pel tripartit els ha passat una factura altíssima, han jugat fort i han perdut, c'est la vie. En política a vegades es guanya i a vegades es perd, però quan un partit veu minvar el seu suport a menys de la meitat del que tenia, el problema és molt greu. Se'n poden sortir, als vuitanta del segle passat  van tenir pitjors resultats, però s'haurien de replantejar seriosament les seves bases ideològiques i la seva  estratègia. El gran ascens d'Esquerra es va produir quan va esdevenir la casa gran de l'independentisme, al mateix moment que la credibilitat nacionalista de CiU es veia qüestionada per les seves relacions perilloses amb el PP.  ¿Quants no van votar ERC, tant l'any 2003 com l'any 2006, perquè tibés la corda de l'exigència nacional?. En canvi la direcció d'Esquerra va prioritzar la seva homologació com a partit d'esquerres, invertint tot el capital polític acumulat en un tripartit que va situar el PSC-PSOE al capdavant la Generalitat. L'aposta ja els va passar una primera factura l'any 2006, però limitada, només van perdre dos diputats. Si bé cal dir que es van presentar a les eleccions venent equidistància, després d'haver estat expulsats del govern per Pasqual Maragall i quan les enquestes afavorien clarament CiU. En altres paraules, l'any 2006 molts van creure que ERC no tornaria a pactar amb el socialisme sucursalista, i això els va permetre obtenir uns resultats prou dignes i reeditar immediatament el tripartit, traint els votants que havien cregut en el missatge de l'equidistància. L'any 2010, tot i renunciar a noves aventures tripartites, els seus votants, ja prou escaldats, els han abandonat en massa. La cosa és mes  punyent si tenim en compte  els objectius que a ulls de la direcció d'ERC justificaven l'estratègia tripartita: per una banda  enviar CiU al desert de l'oposició, on confiaven que el sol i la set deixarien la federació nacionalista exhausta  damunt la sorra, a punt perquè  que ells, talment hienes, es cruspissin un bon tros de l'electorat convergent . D'altra banda pretenien aparèixer com una opció vàlida per als sectors socials procedents de l'emigració espanyola ja que, pensaven els sagaços estrategues republicans, l'aposta demostraria que  ERC és un partit nítidament d'esquerres que, malgrat ser independentista, prefereix pactar amb el PSC-PSOE que no pas amb la "dreta nacionalista". Per aquesta via, gràcies a les magnífiques polítiques socials que aplicaria Esquerra des del govern  i al creixement de l'independentisme, motivat  pel descomunal dèficit fiscal,  centenars de milers d'antics votants socialistes es passarien a ERC. La clau que obriria la porta del cor d'aquests nous votants es troba, segons Carod, Puigcercós, Ridao i els seus seguidors, en ser independentistes sense ser nacionalistes, és a dir, proposar un estat propi per a Catalunya sense fer bandera de la seva identitat. Tot i tractar-se d'un posició profundament contradictòria, els dirigents d'Esquerra estan convençuts d'haver descobert la pedra filosofal de l'alliberament nacional, que convertirà els ciutadans de Catalunya en independentistes sense necessitat d'haver d'adoptar com a pròpia la identitat nacional catalana. És més, segons aquesta teoria, el mateix PSC acabaria esdevenint sobiranista, per convicció i per les exigències del seu electorat. I què tenim al cap de set anys d'aposta estratègica per una "esquerra nacional"?, doncs una ERC que ha passat d'un 16,44% dels vots l'any 2003 al 7% pelat del 28N, i un PSC-PSOE que ha fet una campanya electoral espanyolista. Em resulta difícil imaginar un fracàs més perfecte. Bé, per acabar-ho d'arrodonir, ha estat CiU, el monstre nacionalista conservador, qui ha seduït una bona colla d'antics votants del PSC-PSOE. Un fracàs, el d'ERC,  que a qualsevol li faria replantejar radicalment les seves accions passades. Però no, hores d'ara per part d'ERC les veus s'han limitat a assenyalar les lluites internes, les escissions i el fet d'haver fet president en José Montilla com a causes de l'hecatombe. En canvi no em consta que ningú hagi qüestionat l'estratègia de fons, basada en la priorització de la identitat d'esquerres del partit i en l'independentisme no nacionalista ( sic). En Puigcercós es limita a dir que una bona part dels seus antics electors no van entendre l'elecció d'en Montilla, com si fossin uns rucs carregats de prejudicis ètnics, incapaços d'entendre la perspicaç aposta estratègica de la direcció republicana. El que no vol entendre en Putxi és que el problema d'en Montilla no és el seu origen, sinó la seva grisor intel·lectual i la seva nul·la trajectòria catalanista. Els dirigents republicans persisteixen en l'error, i dubto que en Tresserras, a qui han encomanat redreçar el curs del partit, sigui capaç d'escapar del bucle ideològic en què s'han ficat ells solets. Ho dubto perquè en Tresserras, que no ha estat un mal conseller de Cultura, és un dels ideòlegs de l'independentisme postnacionalista, i perquè molt abans del 28N hi havia múltiples senyals que indicaven que ERC anava cap al pedregar, i tot i així  la direcció republicana no va adoptar cap decisió per evitar-ho . El suport  a Esquerra ha quedat reduït al nucli de seguidors més fidels i als pocs catalans que s'empassen les elucubracions mentals dels ideòlegs del partit, unes elucubracions amb què pretenien conquerir nous espais electorals i que en canvi els han conduït a obtenir els seus pitjors resultats des de 1988. Però ells segueixen convençuts que l'estratègia era bona, en tot cas són els catalans els qui no l'han entesa.