"Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes"

La frase que encapçala aquest post la va pronunciar l'antic president del Real Madrid Santiago Bernabeu l'any 1968, i expressa a la perfecció la relació d'Espanya amb Catalunya i el conjunt dels Països Catalans. Per als espanyols de secà la costa mediterrània de l'orient peninsular i les Illes és un lloc fantàstic per passar-hi les vacances, Barcelona una ciutat plena de sorpreses i oportunitats, i l'economia d'aquests territoris una font d'ingressos imprescindible per mantenir la maquinària estatal i per crear opotunitats de treball i negoci per a la gent de tot l'estat. Els agrada Catalunya i els agraden els Països Catalans. El que no el agrada és que en aquest racó de món tan esplèndid hi visquin milions d'individus que parlen una altra llengua, tenen una cultura diferent i a sobre no accepten que la seva identitat ha d'estar subordinada a la identitat castellana.  Els catalans som uns torracollons que trenquem l'harmonia d'un paisatge que volen per a ells. El problema és que als mateixos Països Catalans hi ha els principals agents de la conquesta castellana, al capdavant de la qual se situa el PP del País Valencià, i ara també el PP de les Balears, que sota el lideratge de Juan Ramon Bauzà ha adoptat una línia directament anticatalana, molt allunyada del regionalisme caciquil d'un Gabriel Cañellas. La fi del senyal de TV3 orquestrada per la dreta hispanovalenciana, amb massa silencis còmplices del PSOE, és un dels exemples més contundents d'aquesta persecució de la catalanitat en el seu territori històric. Substitució lingüística, connexió directa amb Madrid, ajornament "in aeternum "del corredor mediterrani, tot apunta cap a la castellanització definitiva de l'antic Regne de València, fundat  pel rei Jaume I i poblat per catalans i aragonesos, amb un clar predomini dels primers. Nova terra conquerida per a una Castella que es deleix per la Mediterrània, un afany de conquesta insaciable que no s'atura a la Sènia.