Portem gairebé dues setmanes en què els mitjans de comunicació estan pendents d'uns centenars de persones, a estones milers, que es concentren a la plaça de Catalunya per debatre no se sap ben bé què, i on marquen l'agenda els més hàbils amb el megàfon. Això de l'assemblearisme és més vell que l'anar a peu, ranci fins i tot, i sobta que persones formades, com teòricament ho són els periodistes, salivin tant davant les proclames tòpiques i resclosides dels acampats. Suposo que pateixen una mena de nostàlgia de la revolució que no van fer o de les seves pròpies experiències a l'institut i a la universitat, sinó no entenc tanta devoció per la comèdia ridícula de les comissions i les subcomissions reunides en rotllana, la presa "espontània" de decisions a mà alçada, les tendes de campanya, l'hort, la zona nudista i l'acumulació de farda al centre de Barcelona . Com tard o d'hora havia de passar, la policia va actuar-hi divendres, i ja tenim en marxa la campanya antipolicial típica i esperable en aquests casos. Que hi ha motius per indignar-se?, oi tant que sí, però cap dels problemes que atenallen la nostra societat se soluciona ocupant les places públiques i generant
"brain stormings" en què fonamentalment s'acaba demanant més i més despesa pública, i més i més impostos, i també una "democràcia real" que ningú no sap com definir, però que quan els escoltes entens què vol dir: la democràcia real és que es faci el que jo penso!. Molta gent ha acollit aquesta iniciativa de les acampades amb simpatia, perquè hi ha un emprenyament col·lectiu molt important, causat per la crisi, per la manca d'expectatives dels joves i pel descrèdit de la política. Tanmateix aquesta santa indignació encega el criteri de molts que donen per bona qualsevol mena de protesta, sense parar-se a analitzar ni el com i ni el què es planteja per part dels qui s'han atribuït la representació de la indignació social. Pel que fa al com, l'ocupació per temps indefinit de places públiques, constitueix un atemptat contra les normes més bàsiques de convivència ciutadana. Les idees, per molt elevades que siguin, no atorguen carta blanca per prendre possessió d'espais que són de tothom, i que estan destinats a usos que no inclouen l'acampada. No importa quina idea es defensi, a l'espai públic cal seguir les regles establertes en les ordenances municipals i la resta de la normativa aplicable, i no s'hi val a admetre excepcions en funció de la "bondat" de la causa. Els drets de reunió i de manifestació estan perfectament regulats i es poden exercir extensament sense necessitat d'ocupar la via pública durant dies. Personalment no m'identifico amb la major part dels plantejaments dels acampats, però encara que les acampades fossin a favor d'una causa amb la que estic totalment identificat, com ara la independència de Catalunya, també hi estaria en contra, perquè disposem de moltes altres vies per defensar les nostres idees sense necessitat de restablir el barraquisme a Barcelona, feliçment eradicat fa dècades. Pel que fa al què, a les propostes que sorgeixen de les acampades, s'incriuen plenament dins l'àmbit ideològic de l'esquerra, és a dir, a la pràctica tenim una mena d'assemblea permanent d'activistes d'esquerres al centre de la ciutat, que van destil·lant la seves solucions habituals, amb diferents tonalitats, més anarcoides o socialitzants. Això és el que hi ha, però s'aprofiten de l'estat d'indignació col·lectiva per donar a entendre que són la veu del poble emprenyat, atribuint-se una legitimitat que sota cap concepte no els correspon, però que molts periodistes contribueixen a fer creure que existeix. En el fons les propostes programàtiques que van sorgint del magma assembleari no divergeixen gaire del programa electoral de forces com ara ICV-EUiA, és a dir, són idees que ja tenen qui les defensa en l'arena política convencional i que ja han estat sotmeses a la prova de les urnes, l'autèntic mesurador de legitimitats. I a les urnes l'esquerra radical perd, no hi té res a pelar, per això proclamen la superioritat dels "moviments socials", de les cassolades i de les acampades: el que no guanyen a les urnes ho volen guanyar al carrer, amb la complicitat, a vegades ingènua, a vegades ideològica, d'uns mitjans de comunicació que a Catalunya estan impregnats d'un papanatisme progre esfereïdor.
Comentaris