Oui, nous pouvons



Una certa elit francesa s'esquinça les vestidures pel tracte que s'està donant a Dominique Strauss-Kahn als Estats Units, per l'exhibició pública de la seva compareixença judicial, emmanillat i després d'haver fet nit a la presó, una exhibició impensable a França, sobretot tractant-se d'una patum de l'envergadura d'en DSK. Em va fer gràcia la síntesi que feia un articulista anglès del sistema de classes francès, que per a ell es redueix a "the rulers and the ruled", en contrast amb la pretesa complexitat de la societat britànica. És un estirabot, però no va gaire desencaminat, si tenim en compte l'elevat nivell d'impunitat de què semblen gaudir les elits franceses, formades per dirigents polítics i empresarials sorgits de les "Grandes écoles", pels intel·lectuals de la "gauche caviar" i altres personatges que hi estan vinculats per una o altre via. El casos de corrupció i de finançament il·legal dels partits hi gaudeixen d'un tractament relativament laxe: la presidència va garantir immunitat a Jacques Chirac enfront els escàndols de corrupció de la seva etapa com a alcalde de París, i polítics com Alain Juppé s'han reincorporat al govern sense problemes després d'haver complert una sentència d'inhabilitació. Però el que  crida més l'atenció és com reaccionen els membres d'aquestes elits quan s'acusa algun dels seus membres de la comissió d'un delicte sexual. El  cas més conegut fins ara era el de Roman Polansky ,director d'origen polonès però plenament integrat en l'establishment cultural francès, qui, gràcies a la protecció de la República Francesa, havia pogut eludir durant dècades las persecució de justícia nord-americana, que li demanava comptes per haver abusat d'una aspirant a  model de tretze anys. Finalment, quan va ser detingut a Suïssa, els  seus amics francesos van aixecar el crit al cel, no tan sols per demanar-ne l'alliberament sinó també per relativitzar la gravetat del seu comportament. Entre els seus apologetes va destacar en Bernard Henri Levy  (BHL) el filòsof ric i famós, que es distingeix per portar les camises descordades, qui va escriure coses com ara :"The "illegal sexual intercourse" that Roman Polanski acknowledged he was guilty of 32 years ago is not, for all that, the deadly crime, even crime against humanity, that the avengers hot on his heels have been denouncing for the past 10 days. Yes, it is a crime. But there are degrees in the scale of crimes", és a dir, el crim no és tan greu com el pinten, la seva persecució obeeix al interessos electorals del jutge i, per tant " you feel as I do the formidable hypocrisy of this prosecutor, craving recognition, who woke up one morning to deliver him like a trophy to the public condemnation of the white-hot anger of voters -- and we must, like his victim, plead that he finally be left in peace.".  Quan va esclatar un cert escàndol motivat pels passatges del llibre autobiogràfic del ministre francès de cultura, Frederic Mitterrand (un altre membre conspicu de l'elit i nebot de l'antic president), en què es confessava usuari entusiasta dels serveis de prostitució masculina de Tailàndia, deixant entreveure una possible pedofília, després negada pel mateix autor, en BHL va acusar els qui des del Partit Socialista van criticar-lo, de jugar el paper d'una brigada dels costums i de "voler au secours du nouvel ordre moral".  El mateix ministre Mitterrand és un dels grans defensors de Polansky, com ho és també l'exministre de cultura Jack Lang, que en relació a l'afer DSK ha manifestat no entendre'n l'empresonament perquè el capdvall no  ha mort ningú. 

Després de defensar en Polansky, com van fer molts altres membres d'aquesta colla de privilegiats, en BHL hi ha tornat de nou, ara  per defensar en DSK,  posant en entredit el relat dels fets i insinuant clarament l'existència d'un complot: "Je ne sais pas – mais cela, en revanche, il serait bon que l’on puisse le savoir sans tarder – comment une femme de chambre aurait pu s’introduire seule, contrairement aux usages qui, dans la plupart des grands hôtels new-yorkais, prévoient des « brigades de ménage » composées de deux personnes, dans la chambre d’un des personnages les plus surveillés de la planète. Et je veux pas non plus entrer dans les considérations de basse psychologie – comme on dit basse police – qui, prétendant pénétrer dans la tête de l’intéressé et observant, par exemple, que le numéro de la fameuse chambre (2806) correspondait à la date (28.06) de l’ouverture des primaires socialistes dont il est l’incontestable favori, concluent à un acte manqué, un lapsus suicidaire, patati, patata. Ce que je sais c’est que rien au monde n’autorise à ce qu’un homme soit ainsi jeté aux chiens.". Perquè esclar, en DSK és el seu amic "le Strauss-Kahn dont je suis l’ami depuis vingt cinq ans et dont je resterai l’ami", i això ell això mai no ho faria, ja que si bé és "séducteur, sûrement; charmeur, ami des femmes  et, d’abord, de la sienne, naturellement", no té res a veure amb el personatge brutal i violent que ens han presentat. És obvi que en BHL és un gran amic, que no dubta a sortir en defensa dels seus amics quan tothom en renega, però tant en un cas com en un altre la seva argumentació és feble (atenció a la referència desconcertant al número de la cambra), i com a mínim cínica quan descriu en DSK com a amant de les dones "et, d'abord, de la sienne, naturellement". El cinisme dels qui es creuen intocables i amb dret a fer el que vulguin, "oui, nous pouvons".