London riots.

Vivim temps de neguit, és ben cert, i l'esclat de vandalisme que pateix Anglaterra n'és un exemple suprem. La crisi econòmica, la manca d'expectatives,la marginació, tot contribueix a acumular un combustible que s'encén ràpidament quan salta una guspira, com ara la mort en circumstàncies tèrboles d'un gàngster popular.  Però l'apel·lació a les causes genèriques no ofereix solucions i acaba per cobrir sota una capa d'immunitat les responsabilitats de tots i cadascun dels delinqüents que intervenen en els aldarulls. Ja coneixem els discursos que culpen les "retallades socials", la desigualtat, la discriminació, el "neoliberalisme" i els "mercats", de tot allò de dolent que passa al nostre entorn, en una reedició d'aquella pràctica tan suada que consisteix en responsabilitzar  la societat  i no el delinqüent dels delictes comesos, una pràctica que es tradueix a vegades en l'atorgament d'un valor quasi polític a unes accions que no són més que una manifestació de la barbàrie humana.   Però per més que les patrulles de control de la correcció política ens vulguin convèncer del contrari, qui trenca els vidres d'un aparador, saqueja una botiga,  cala foc a un edifici, apedrega la policia i amenaça els vianants és un criminal que ha de ser castigat pels seus actes, dels quals n'és el primer responsable, i no es mereix més compassió que qualsevol altre delinqüent.  Si alguna cosa ha fallat ha estat la capacitat de l'estat britànic per reprimir els vàndals des del primer dia i evitar que la trencadissa fos més grossa. En part s'entén, no s'ho esperaven i una bona part dels efectius policials i dels seus responsables estaven de vacances, però d'altra banda hem vist que Scotland Yard no disposava dels mitjans adequats per fer front als avalots, com ara canons d'aigua a pressió i pilotes de goma, i que el seu capteniment inicial ha estat d'una prudència excessiva, potser escaldats per les reaccions adverses que acostuma a generar la contundència policial, traduïdes sovint en demandes judicials molt costoses.  Sempre és difícil trobar la proporció adequada en les accions repressives, però davant la comissió flagrant de delictes cal entendre que la policia pot exercir tota la força necessària per restablir l'ordre. És interessant veure com alguns del més indignats amb l'aparent inacció policial han estat els veïns dels barris humils,  que han patit en la seva pell la violència dels joves salvatges. El contrast és alliçonador, d'una banda veiem joves nascuts a Anglaterra, molts d'origen caribeny, però també blancs, que assalten els comerços d'immigrants relativament recents, que sovint van arribar a Londres amb una mà al davant i l'altra al darrere però que en comptes de viure de la beneficència governamental, van optar per treballar fort.  Els vàndals pertanyen majoritàriament a la subclasse social que fa la viu-viu combinant les ajudes socials i la petita delinqüència, una subclasse que posa en evidència no pas la suposada destrucció de l'estat del benestar, sinó el fracàs que suposa que, al cap de seixanta anys de polítiques socials, de múltiples subsidis, ajudes i prestacions, de l'acció de generacions d'assistents socials, de centenars de projectes pedagògics innovadors, de fórmules de discriminació positiva, d'organitzacions comunitàries, etc, etc, encara perdurin bosses de marginació amorrades a la mamella de la providència pública. Quan tens l'oportunitat de rebre una paga del govern per no fer res, què t'estimula a treballar de manobre, d'escombriaire, de mosso de magatzem o de cambrer?. A més, si tens la paga i de tant en tant fas alguna transacció amb estupefaents, el negoci és rodó. Molt sovint el problema no és que no hi hagi feina, el problema és que molts d'aquests individus han renunciat d'antuvi a fer l'esforç de treballar en l'economia formal, com abans ja van renunciar a fer l'esforç d'estudiar. En el cas de les noies hi ha una perversió afegida, perquè tan aviat com es queden embarassades l'estat els proporciona un habitatge, i així per a una adolescent sense qualificació laboral el millor negoci és tenir un fill i instal·lar-se per sempre mes sota el paraigua de l'estat social.  Bona part del problema té el seu origen en unes polítiques socials que desincentiven l'esforç per millorar i la capacitat per a l'ascens social, perpetuant l'existència de col·lectius importants de la població autoexclosos del món del treball i en contacte íntim amb la delinqüència. La societat britànica pateix un greu defecte estructural, que es tradueix en la incapacitat per transmetre uns valors adequats a les capes més marginals, un defecte que en cap cas no pot excusar la responsabilitat individual, perquè justament és la manca d'aquest sentit bàsic de la responsabilitat el que fa possibles esclats com el que avui es viu.