Predicadors de l'odi

Ja fa més d'una setmana de la bomba d'Oslo i de la massacre d'Utoya, i disposem de més informació sobre l'assassí,  Anders Behring Breivik, i sobre les seves motivacions, principalment l'oposició a la immigració musulmana, de la qual en responsabilitza el partit governant a Noruega, el Laborista. Per aquesta raó va atacar-ne les joventuts  aprofitant la seva acampada de cada estiu, amb la idea d'iniciar així una mena de guerra contra els multiculturalistes que, un cop guanyada, hauria de facilitar l'expulsió dels musulmans d'Europa. Aquest relat, que alguns ja insinuaven poques hores després dels atacs, d'entrada em va semblar massa inversemblant i rebuscat , però és el que, hores d'ara, ens permet explicar el capteniment  de l'assassí. Tot i així no és acurat descriure aquells esdeveniments com un cas de terrorisme d'extrema dreta, almenys si no s'acredita la implicació directa d'altres personatges que comparteixin les obsessions i l'"estratègia" d'en Breivik. Malgrat la motivació "política" de l'assassí, el seu perfil i els crims comesos, en el seu conjunt, són més propis d'un episodi de "Criminal minds" que no pas del que es pot considerar terrorisme polític. El paral·lelisme amb el cas de Timothy McVeigh, l'autor de l'atemptat d'Oklahoma City que va causar 168 morts, és evident. En aquell cas la tragèdia també va ser obra d'un home sol, que va pouar les seves idees en un entorn ideològic radical, però que va actuar pel seu compte i risc, sense cap organització al darrere, seguint unes directrius que ell mateix s'havia marcat. Tant en un cas com en l'altre estem davant d'una mena de terrorisme unipersonal, en què el mateix individu es fabrica una ideologia a base de "cut and paste", es marca l'estratègia, tria la tàctica i executa l'atac. Potser m'equivoco, però no em consta que cap organització política hagi expressat el seu suport cap a les accions criminals d'en Breivik.  Tot i així, de forma immediata s'ha assenyalat que les formacions polítiques i els creadors d'opinió contraris a la immigració, especialment la musulmana, podrien tenir un cert grau de responsabilitat, per haver propagat unes idees que han portat a cometre un crim espantós. En alguns casos, des d'aquelles posicions polítiques, s'ha travessat la línia del que és admissible en una societat democràtica, però no sempre és així. Un dels pilars més bàsics de la democràcia és la llibertat d'expressió i excloure'n tot els qui professen idees políticament incorrectes fóra un atemptat contra la democràcia.  A totes les bandes ideològiques hi ha predicadors de l'odi que, a més de defensar les seves idees, utilitzen artilleria dialèctica pesada per atacar els qui consideren com a enemics de les seves idees o responsables dels mals que ens afligeixen. Això passa en el cas dels islamòfobs que situen en el punt de mira a tots els musulmans i els multiculturalistes, en el cas dels predicadors musulmans que fan crides a la gihad contra l'infidel, i en el cas dels neocomunistes que acusen els banquers de ser una mena de terroristes econòmics. No cal anar gaire lluny, només llegint una entrevista  recent a l'Arcadi Oliveras (revista la Bústia, juny 2011) trobem exemples d'aquesta retòrica de l'odi: "Ja he dit que els banquers a la presó immediatament. És inadmissible els beneficis que té la banca, les operacions clandestines." . Però el nostre Robespierre no en té prou amb els banquers:"Però jo no voldria dir la banca. Vindria a dir tots aquells que intervenen en operacions financeres. Per tant els que treballen a les borses, a les caixes d'estalvi, els que intervenen en fons de pensions. Tots aquells que estan vinculats en el món financer". Sí, sí, ho heu llegit bé, també els treballadors de "La Caixa", tots culpables!. I això ho diu el president d'una entitat que es diu Justícia i Pau  !!, que té com a principals finançadors l'ajuntament de Barcelona, l'Arquebisbat de Barcelona i, per acabar-ho d'arrodonir, la caixa UNNIM!!.  El fenomen Oliveras, com un demagog d'aquest calibre gaudeix de la categoria de guia moral respectable dins la societat catalana,  mereixeria un estudi profund , però no és l'objectiu d'aquest humil post. El tema és un altre, es tracta de saber trobar el punt just en què els límits a la llibertat d'expressió, que existeixen i en bona mesura ja estan regulats, no suposen un limitació per al debat d'idees que fa possible el funcionament de la democràcia i l'avenç de les societats.