Una mica de llum.

Em sap greu dir-ho, perquè suposo que això posa al descobert el tipus de persona que sóc,  però ara mateix,  em preocupa molt més el futur de la llengua catalana que no pas el canvi climàtic, si bé, qui sap?, fins i tot podrien arribar a estar relacionats. Normalment les estadístiques sobre l'evolució de l'ús de la llengua fan feredat, però ahir, per primera vegada en molt de temps, vaig llegir un article  a l'ARA que transmet un bri d'esperança. Segons l'Albert Fabà, sociolingüista, si tenim en compte que la fi d'una llengua la determina la decisió dels pares de deixar de parlar-la als seus fills, veiem que en el cas del català, almenys a Andorra, a Catalunya i a les Illes, aquest fet no tan sols no es produeix sinó que hi ha un nombre significatiu de pares que tenen una altra llengua materna però que opten pel català per parlar amb els seus fills. Diu Fabà que "A Andorra la capacitat d'atracció del català és força intensa, tot i que partim d'un percentatge d'ús prioritari amb els progenitors ben minso, d'un 29,2% del conjunt de la població. Però passa a ser d'un 46,4% de la població que té fills, un increment de més d'un 58%! A Catalunya es passa d'un 39,5% de català amb els progenitors a un 50,9%, amb els fills. I a les illes Balears, d'un 41,3% a un 48,3%, un increment, en aquest cas, més limitat.". Bones notícies, que cal valorar amb extrema prudència, perquè, si bé la transmissió intergeneracional és la variable més important pel que fa a la salut d'una llengua , no és l'única, i es dóna el cas, sobretot als àmbits metropolitans, que fora de l'àmbit familiar la pressió ambiental a favor del castellà és abassegadora. Jo segueixo trobant-me nanos educats en escoles on pretesament s'aplica la immersió que són perfectes castellanoparlants monolingües, sense fissures.  D'altra banda el procés de substitució lingüística del català pel francès es troba ja en la seva fase final a la Catalunya Nord, la mateixa fase en què es troba la substitució del català pel castellà a Alacant i a altres zones del País Valencià on, tot i així, el percentatge de persones que tenen el català com a llengua materna és equivalent al de pares que l'utilitzen amb els seus fills. Tot indica que, a més del factor clau de la immigració, la capacitat de resistència i de conquesta de nous parlants de la llengua va estretament lligada al seu estatus polític. No és estrany  que sigui a Andorra, l'estat sobirà on el català és l'única llengua oficial, on aquesta capacitat d'expansió es mostra més vigorosa, tot i una demografia molt adversa. Per això, atesa la importància del prestigi públic de la llengua, és tan perillosa la nova orientació política del govern de les Illes, la recrudescència de la persecució del català al País Valencià i la voluntat del govern aragonès de fer marxa enrere en la llei de llengües ( per cert, sovint tinc la sensació que estem vivint l'ofensiva més gran contra la llengua catalana des de 1939. És clar que en aquests territoris, als anys 30, el català tampoc no hi era oficial, però el seu ús oral hi era molt més estès que no pas ara).  Per això mateix és tan important que l'hegemonia política de CiU al Principat es tradueixi en una millora real de la posició, del prestigi i de la utilitat del català, que animi a més pares a emprar la llengua pròpia del país amb les seves criatures.