Fraga fa temps que no era el problema

Ha mort Manuel Fraga i se li ha tornat a retreure la seva destacada trajectòria dins el règim franquista, així com algunes de les seves declaracions més radicals, com aquella que jo mateix vaig reproduir en algun altre post, en què enumerava les vegades que Espanya ha vençut Catalunya i anunciava la seva disposició a agafar ell mateix el mosquet per tornar-ho a fer si era necessari. En Fraga teníem un enemic que venia de cara, que tot i participar en la redacció de la constitució espanyola de 1978 es va oposar a incloure-hi el Títol vuitè, el que estableix el sistema autonòmic, mai no va renegar dels franquisme, va liderar el centredreta espanyolista i tenia la unitat d'Espanya entre les seves obsessions. Tot això és cert, però no es pot negar que es tracta d'un d'aquells personatges "larger than life", amb unes enormes capacitats intel·lectuals i de treball, que de la mateixa manera que fou un eficaç servidor de la dictadura també va ser un dels promotors, amb clarobscurs, de la transició democràtica. Va situar la dreta espanyola en el terreny de la democràcia, amb pretensions d'homologació europea, i com a president de Galícia va practicar-hi un regionalisme que, malgrat el seu espanyolisme sense fissures,  va contribuir a aixecar la consciència i l'autoestima dels gallecs. Considerar que Fraga tan sols era una rèmora del franquisme és falsejar la història, i ens situa en aquell esquema mental, que tan de mal ha fet a la capacitat d'anàlisi i de formulació estratègica del catalanisme, que agafa el franquisme com a punt de referència a l'hora de detectar amics i enemics. Si bé, en general, els franquistes se situen clarament en el bàndol de l'anticatalanisme, l'antifranquisme no és cap garantia de proximitat o simpatia envers els interessos nacionals de Catalunya.  Durant els darrers trenta anys Fraga no ha estat, ni molt menys, el nostre pitjor enemic, n'hi ha hagut d'altres, als quals mai no desqualificarem per la seva vinculació al règim dictatorial, que ens han fet molt més mal. És més, durant la seva presidència a Galícia, Fraga  va esdevenir un autonomista molt més destacat que no pas tota la colla de presidents autonòmics meridionals del PSOE. Ara mateix,  què més voldríem que els presidents del País Valencià i de les Illes Balears, en comptes de jugar la carta exterminista de la pròpia identitat,  tinguessin el mateix compromís amb el seu país que va tenir Fraga amb Galícia.