Fa un any Europa vibrava amb la que s'ha conegut com a Primavera àrab, la revolta de les masses d'alguns països del Magreb i del Pròxim Orient contra els règims dictatorials que els oprimien . Un corrent que ha fet caure dictadors, ha provocat una guerra civil a Líbia i, per la implacable voluntat del dictador, ha tenyit de sang Síria. Va ser un fenomen sorprenent i inesperat, molt celebrat a Occident, si be alguns comentaristes ja van començar a advertir que la forca que impulsava les protestes no tenia gran cosa a veure amb els anhels del poble per una democràcia liberal d'acord amb el model euroamericà, sinó que més aviat s'obria la porta perquè l'islamisme polític, llargament reprimit per les dictadures, assolís cotes de poder que li permetessin imposar una nova agenda obscurantista amb el suport, potser, d'una majoria de la població. Un any després els balanç encara es incert, si bé hi ha dos fets incontrovertibles: l'avenç innegable de la democràcia, amb la celebració d'eleccions relativament lliures a Egipte i a Tunísia, i també al Marroc on les protestes van ser molt més moderades, amb la concurrència d'una pluralitat de partits representants de diferents sensibilitats polítiques, i la clara victòria dels islamistes a tot arreu, amb la preocupant segona posició assolida pels molt radicals salafistes a Egipte. Al mateix temps, sectors dels antics règims encara conserven quotes poder significatives, ja sigui perquè ningú no els ha foragitat, o bé perquè durant els últims mesos han canviat oportunament de bàndol. Tanmateix, la consolidació de règims democràtics i liberals homologables és forca dubtosa, perquè no és clar que aquesta sigui la voluntat ni dels polítics que avui ostenten el poder ni dels que passaran a ocupar-lo properament, ni de la majoria de la població, molt condicionada per les creences religioses i més preocupada per superar la misèria i la manca d'expectatives que atenalla un jovent massiu, que no pas per l'establiment d'un règim de llibertats. Enguany assistim a una nova primavera democràtica, encara que sigui en el marc d'un hivern gèlid, que curiosament s'està rebent amb força indiferència a casa nostra. Em refereixo al moviment d'oposició a Putin que ha sorgit a Rússia. No és pas un moviment lliure d'indesitjables, també s'hi han afegit comunistes i feixistes, però sobretot és un moviment de les classes mitjanes educades, tipes que els intentin aixecar la camisa, fartes que els serveis públics només funcionin a a cop de suborn, que els immensos ingressos que obté l'estat a través de la venda de matèries primeres no s'inverteixin en la millora de les condicions de vida del país, que no hi hagi seguretat jurídica, que els periodistes crítics siguin assassinats i que els pretenguin fer creure, amb tècniques de propaganda barroeres i infantils i un control ferri de la major part dels mitjans de comunicació, que Putin és una mena de líder providencial i que tots els que s'hi oposen no són altra cosa que agents a sou dels EUA. És molt probable que molts dels que avui protesten celebressin en el passat l'estabilitat que Putin va aconseguir imposar a Rússia després del desgavell dels anys de Ieltsin, una estabilitat que va anar acompanyada d'una pujada dels ingressos per l'exportació d'energia i la progressiva aparició, per primera vegada a la història, d'una classe mitjana russa, llevat que considerem que els antics quadres mitjans del sistema soviètic constituïen també una mena de classe mitjana. L'existència d'aquests classe mitjana és la que dóna viabilitat a la protesta, la que li pot donar un sentit autènticament liberalitzador. Es tracta de centenars de milers, potser de milions, de russos formats, viatjats, informats i interconnectats, amb prou criteri per no empassar-se les mentides del règim i dels seus sequaços. És l'existència d'aquest ample espai central dins de la societat russa, malgrat els greus problemes socials que afligeixen el gegant eurasiàtic, el que la distingeix de les societats àrabs on van esclatar les protestes un any enrere. No es tracta de la majoria de la població, i Putin tornarà a guanyar les eleccions, però els crítics son una minoria decisiva que, a menys que sigui reprimida sense contemplacions, acabarà imposant reformes liberalitzadores al sistema. Al capdavall la cultura russa, malgrat les seves importants especificitats, està íntimament vinculada a Europa i hores d'ara, tot i la relativa popularitat de diversos artefactes ideològics situats a l'extrema dreta i a l'extrema esquerra, no hi existeix un model polític alternatiu a l'occidental com el que representa l'islamisme per als països musulmans. Si la revolta de les classes mitjanes acaba triomfant a Rússia, encara que sigui de forma gradual, podem creure que tard o d'hora un moviment semblant cristal.litzarà a la Xina, en la mesura que milions de xinesos ja han assolit un estatus econòmic i cultural que els permet qüestionar-se obertament les mentides sobre les que se sosté el poder del Partit comunista. I es així com els mateixos beneficiaris dels canvis que ha viscut Xina durant els darrers decennis són els que poden impulsar que els canvis, a mes d'afectar l'esfera econòmica s'acabin estenent al sistema polític fins a capgirar-lo en un sentit democràtic. Al capdavall les revolucions democràtiques no les fan els desposseits de la terra sinó els qui , una vegada cobertes les necessitat més bàsiques, volen llibertat i el dret a decidir el seu futur.
Comentaris