Mr i Mrs. Chance

La socialdemocràcia europea està en crisi, no tan sols perquè a la major part de països es troben a l'oposició, sinó sobretot perquè no tenen un model polític i socioeconòmic alternatiu al centredreta hegemònic. Bé, alguns socialistes sí que gosen verbalitzar presumptes alternatives, però qualsevol que s'hi fixi sap que o són irrellevants o són receptes per al desastre. En el cas català la crisi socialista es veu accentuada per un fenomen que fa temps que m'intriga, l'entronització de personatges que si per alguna cosa destaquen és per la seva mediocritat. José Montilla és la màxima expressió d'aquest fenomen, però n'hi ha tota una colla, tant de la vella guàrdia com de les noves fornades, que han arribat molt lluny sense tenir, aparentment, cap qualitat que ho expliqui. Dit això, sempre he pensat que encara que no se'ls noti, alguna excepcionalitat han de tenir, perquè altrament no haurien pujat tant. Segur que rere la façana grisa d'en Montilla s'hi amaga un geni de l'escalada política, que ha estat capaç d'aprofitar totes les oportunitats que se li han posat al davant per passar, primer, de regidor a alcalde de Cornellà, després esdevenir secretari d'organització del PSC,  primer secretari del PSC, president de la Diputació de Barcelona, cap de llista del PSC per Barcelona a les eleccions espanyoles, Ministre d'Indústria i , "last but not least", president de la Generalitat!. un currículum gairebé insuperable, que no s'ha aturat, encara que el pas a la condició de senador es pugui entendre com un retrocés en la seva imparable carrera. En Montilla és el nostre Mr. Chance més aconseguit, però la senyora Chacón té opcions per superar-lo.  Em diran que la Carme/n té estudis i parla idiomes, d'acord, però més enllà de la seva formació, algú li ha sentit mai cap pensament, idea o projecte original?, algú s'ha sentit subjugat per la seva oratòria? algú convençut per la seva dialèctica? algú admirat per la seva gestió ministerial?. Suposo que n'hi deu haver, però s'ho haurien de fer mirar. Francament, jo només l'he sentida repetir els eslògans que tocaven en cada noment, més aviat amb poca gràcia, tot i que amb fèrria disciplina.  Uns eslògans habitualment fal·laços, com acostuma a ser la dialèctica esquerra/dreta que practiquen els socialistes,  i inconsistents, com correspon al zapaterisme, a més de profundament superficials, dissenyats perquè puguin ser assimilats pels electors intel·lectualment més febles. Tanmateix, per més pobre que sigui el seu discurs, li ha estat útil per fer una carrera espectacular, culminada amb prop de quatre anys com a Ministra de Defensa, i ara, quedant-se a tan sols 22 vots de la secretaria general del PSOE. Alguna cosa ha de tenir aquesta dona, alguna cosa inaprehensible però real, que expliqui els seus èxits successius, uns èxit als quals tampoc no és gens aliè el seu marit, no debades un expert en comunicació política que va ser un dels cervells de la cuina dels millors temps d'en  Zapatero.